Eleccions municipals a Catalunya. Mesos abans de començar el procés electoral, davant la necessitat de prendre determinades decisions en l’àmbit de la política local, vaig manifestar que possiblement els paradigmes que havien servit fins ara per preveure el panorama potencial d’uns resultats electorals incerts, eren obsolets i, per tant, no vàlids. En aquesta ocasió, el temps ha acabat donant-me la raó, ni que sigui parcialment. Hi ha algun fenomen profund instal·lat al bell mig de la societat catalana i espanyola que capgira els paràmetres habituals. Deixeu-me però que em limiti a l’àmbit de Catalunya i que ho faci esmentat només alguns punts, sintèticament i parcial, a tall de reflexió gairebé d’urgència sobre el que ha passat en les eleccions locals del darrer cap de setmana.
La primera reflexió va per al nivell de participació. Tot i haver augmentat, em continua semblant excessivament baix. El fet que més de 4 de cada deu persones amb dret a vot, es quedin a casa, em continua semblant preocupant. Una barreja d’endormiscament i de desencís podrien ser-ne l’explicació. Contra la migdiada prolongada, no se m’acut res més que llum, claror, transparència i una mica de xivarri. D’altra banda, per pal·liar el desencís podria anar unes dosis generoses de participació, on el repartiment de poder en favor de la ciutadania, sigui l’element aglutinador, el desencadenant de projectes col·lectius amb el tremp necessari per generar il·lusió i compromís.
Un segon pensament va adreçat a la trencadissa. Les crisis estan provocant una veritable trencadissa social, a tots els nivells. Això ha provocat una pulsió molt forta en la societat focalitzada a tractar de resoldre, per vies i camins diferents, les greus mancances que una bona part de la població pateix. Les necessitats no cobertes, esteses a àmplies capes de la població, han creat moviments al carrer, canalitzats políticament de forma precipitada i amb caràcter d’urgència. La greu desconfiança en la classe política tradicional i en els partits polítics convencionals per part d’una part majoritària de la població, han provocat una implosió del vot. Inevitablement en la implosió, s’ha produït una fragmentació a vegades difícil de gestionar. La complexitat dels reptes, unida a la fragmentació del vot, han creat un repte encara més gran que, tot i ser delicat, caldrà enfrontar de la millor manera possible. Els cursos accelerats de diàleg i capacitat de pacte, amb el suport de càpsules de generositat i realisme, hauran de fer el seu efecte en un breu espai de temps si no volem agreujar, encara més, una situació social ja prou fràgil.
La meva tercera i darrera reflexió ha de referir-se inevitablement al projecte de construcció nacional que viu Catalunya. No és un element més, ni un fet afegit. Des del meu punt de vista, és una qüestió que afecta des de dins, de forma transversal i indissociable, la trencadissa. És difícil fer una valoració global que sigui prou significativa en relació a aquest aspecte, a l’hora de llegir els resultats electorals. Hi ha qui pensa que es poden prendre els resultats de l’àrea urbana de Barcelona com a referent, ja que allà hi viu la gran majoria de la població de Catalunya. No crec que aquest sigui un tema que es pugui tractar per majories, a veure qui en té més. Més enllà dels resultats, es continua constatant, en alguns llocs de forma més punyent que en d’altres, una mar de fons en relació a l’anomenat “procés sobiranista”. És un tema que cal resoldre i que no pot fer-se de manera deslligada de la precària qüestió social.
No pretén ser aquesta una anàlisi exhaustiva, ni molt menys, del procés electoral que acabem de viure. Molts elements hi manquen a aquestes breus reflexions fetes, com aquell qui diu, a corre cuita. Una cosa però, em sembla especialment clara. La població ha posat de manifest, potser una mica a les palpentes, les ànsies de resoldre la problemàtica social que afecta de forma més profunda les capes més febles de la societat. Ho ha fet donant el seu suport a formacions polítiques de nova creació i/o a aquelles que consideren més sensibles a la qüestió social i on hi veu una possibilitat que, persones honestes i compromeses, posin des dels ajuntaments, fil a l’agulla a polítiques socials valentes i que vagin directament al moll de l’os dels problemes. Una part considerable de la població, ha manifestat però, que això només es podrà fer des d’un procés de construcció nacional que permeti, des de la identitat pròpia de la nacionalitat catalana, establir unes bases d’una política nova, per a un país nou, que ho faci possible.
Vet aquí, des del meu punt de vista, les claus dels nous ajuntaments que es constituiran el proper 13 de juny. Liderar la trencadissa per gestionar els municipis cap a la reconstrucció social i nacional.
Francesc Brunés (25 de Maig 2015)
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.