mar_brunesUna onada traïdora s’ha emportat la Muriel del mar de la vida. Inesperadament, un cop de mar, se l’ha endut mar enllà. Més enllà de la vida. Allà on els vius, arribats al trencant del camí, hi trobem el repòs de la Vida que ens acompanya des de sempre. No pretenc, però, glosar la figura de la Muriel Casals, sinó més aviat afegir un granet de sorra al reguitzell d’aportacions que ens ha deixat. Se’m fa sempre difícil parlar de les persones que ja són mar enllà. No coneixia personalment la Muriel. En seguia la seva trajectòria de compromís social i de país, des d’Òmnium Cultural, fins al Parlament de Catalunya. Els darrers anys, ha estat fàcil seguir-la, navegant per mars a voltes calms, d’altres enfurismats. I, a dir la veritat, sempre hi ha navegat amb la fragilitat del llagut quan s’endinsa mar enllà. Fusta ben treballada pel mestre d’aixa, forta i resistent –i alhora fràgil- davant les envestides de les tempestes. Velam llatí que s’infla a mercè del vent, que ara bufa suau, ara amb força, vers una Ítaca que s’albira més propera que mai.

El mar de la vida de la Muriel se’m presenta com un relat ben construït. Una història ben trenada. Una obra d’una sola peça. Per això, no m’atreveixo a pensar que la seva malaurada i sobtada mort, hagi estat a destemps. Els relats, tenen sempre un fil d’or amagat que els condueix. La mort arriba sempre fora d’hora quan no hi ha relat, quan la vida dóna tombs sense sentit. No és el cas de la Muriel. Ni de bon tros! Veient l’enorme aportació que ha fet al país i a la societat catalana aquests darrers anys, vull destacar-ne tres trets que em semblen molt rellevants. Òbviament, aquests dies se n’estan glosant d’altres que també ho són i que tots plegats poden ajudar a donar-nos una visió polièdrica de la vida de la Muriel.

En primer lloc, la seva contribució com a dona. L’aportació de les dones a la política, al llarg de la història ha estat tan escassa com imprescindible. La Muriel era, des del meu punt de vista, una gran política, sense ser-ho. Una enorme aportació a l’acció política tan mancada de lideratges femenins. Una situació de crisis, en plural, que requereixen també la intel·ligència, el punt de vista i la manera de fer, d’una dona. Està comprovat que els equips resolen millor els problemes complexos, entre altres coses, pel nombre de dones que els formen. Quan la participació femenina augmenta, ho fa també el nivell de resolució de situacions complicades. Quants d’aquests reptes té la nostra societat al davant?

El segon tret, el seu compromís amb el país, Catalunya. Una coherència que la Muriel va arrossegar des del naixement fins la mort. Un compromís que ho era amb la llengua i la cultura. Però que, a l’ensems, era inseparable del compromís per les persones. La gent del país, tota la gent. Els nascuts aquí, els vinguts de les altres terres germanes de l’estat espanyol i les arribades de mar enllà, d’altres països i nacions. La seva militància política durant molts anys de la seva vida, no deixen cap escletxa al dubte. Un compromís sempre amarat de la preocupació per tothom, especialment per aquelles baules més febles d’una societat generadora de massa desigualtats. Es pot treballar pel país, sense fer-ho per la seva gent?

Per acabar, no puc deixar d’esmentar, el somriure. Quin enorme dèficit de somriures hi ha a la política! I a la societat? També! I amb el somriure, la revolta; canta el poeta Lluís Llach, fugisser company d’escó de la Muriel. La força de la paraula i la revolució del somriure, presents en una dona: la Muriel. Un somriure serè i profund alhora. Un somriure que cal cercar pouant al component espiritual que té la cultura que sempre ha amarat el seu tarannà. Un somriure fruit d’un humanisme militant, obert i plural, que només els esperits lliures poden gaudir-ne. Es pot estimar la gent i no somriure?

Navegant encara pel mateix mar on ho va fer la Muriel, crec que cal restar agraïts a tot el gruix vital d’aigua que ens hi ha deixat. Compartirem o no els seus anhels i els seus afanys, però el testimoni d’una vida coherent, viscuda en funció d’aquells que naveguen, a vegades apunt de fer aigües, a prop nostre, pot ser sempre un far en el camí.

Francesc Brunés @fbrunes


 

Estimada Muriel: la carta de Jordi Cuixart, actual president d’Omnium Cultural.

 

 

 

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra