1468569411Plorem amb Niça. Plorem per totes les persones que han perdut la vida, víctimes d’un terrible atemptat. Plorem per les persones que lluiten encara entre la vida i la mort, en un llit d’hospital, malferides per la violència incomprensible. Plorem pels seus familiars i amics, que senten en l’ànima el dolor més profund que un ésser humà pot experimentar. Plorem per la llarga llista que encapçala Abel i, dia rere dia, es va engruixint aquí i allà, per massa racons del planeta. A qui creu, li aflora espontània als llavis una pregària. Qui no creu, amb el mateix impuls i espontaneïtat, es recull un moment al seu interior, colpit per la tragèdia aliena, que és també nostra. En el més profund del nostre ésser, tots ens sentim colpits davant allò que creiem incomprensible. I el primer que fem és plorar. Sí, plorar amb qui plora, perquè això ens dicta el nostra ‘adn’, més enllà de qualsevol diferència. I després de plorar? Què podem fer?

Un noi, lloga un camió de gran tonatge, es posa al volant i l’estavella contra una multitud festiva, aplegada per a una celebració. Un home o dona, amb el cos farcit d’explosius, es fa esclatar al bell mig d’un aeroport, d’un mercat, d’un hotel, d’un restaurant… tan se val el lloc, si amb l’acció autoimmolatòria, aconsegueix engruixir, quant més millor, el llistat de germans morts. La força no ho pot aturar. L’estat d’excepció, sigui del nivell que sigui, no ho pot aturar. La policia i l’exèrcit no ho poden aturar. Els serveis de seguretat, no ho poden aturar. Certament cal prendre totes les mesures al nostre abast per augmentar el nivell de seguretat de la ciutadania. Ben lluny de discutir-ho. És necessari. Essent conscients però, que tot el que es faci en aquesta línia, és tan imprescindible com poc eficaç davant una amenaça d’aquesta mena. Sabent del cert, que cal fer-ho per mirar d’evitar que la malaltia ens faci més mal, però que de cap manera guarirem el mal amb aquestes mesures.

L’ofensiva de la força farà enquistar el mal, ben amagat a qualsevol racó del nostre cos social. Enfortit i aclimatat, esperant l’ocasió per atacar de nou. No hi ha res a fer, doncs? La reiteradament colpejada França, fa anys va oferir al món la resposta. I tant que s’hi pot fer. N’hi hauria prou amb tres paraules: liberté, égalité, fraternité. Tres paraules escrites, encara avui, a tots els col·legis francesos. Tres paraules escrites multitud de vegades arreu, a llibres, diaris, revistes i mitjans de tota mena. Tres paraules pronunciades en va massa sovint. Tres paraules que haurien de relligar la convivència i no restar recloses en els guarniments de cites cèlebres. No podem esperar que la força de les armes ens alliberi del fratricidi. Tampoc és assenyat reivindicar que unes lleis, imposin els principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

USSD_bastilha_kerry_201607141016Serien lleis mortes abans de néixer. El camí no el trobarem allà fora, sinó dins de nosaltres mateixos. La llibertat i la igualtat fa anys i panys que malden per fer-se camí, sense un èxit excessiu, com comprovem massa sovint. Per què? Doncs, senzillament perquè no poden avançar sense la fraternitat. Aquesta imprescindible tercera categoria, relliga les altres dues perquè està basada en l’amor. On és l’amor? Reclòs en el cor de cada persona. Cal treballar doncs perquè també formi part també de l’ànima de totes les organitzacions polítiques, sindicals, empresarials, econòmiques, religioses, culturals, veïnals, internacionals, mundials… Sense aquesta ànima són només estructures al servei dels interessos. Cal recuperar urgentment la fraternitat com una categoria política de debò, que inspiri programes, lleis i accions concretes de govern a favor de totes les persones. Una ànima que faci de l’economia un instrument de fraternitat, d’igualtat i de solidaritat. Només així, les diferències seran abraçades i no trets de bala.

Avui, tota la família de Ciutat Nova, plora al costat de tot el poble de Niça, de tot el poble francès, de tota la humanitat. Pren aquest dolor com un trampolí que l’impulsi a treballar cada cop més a favor de la cultura del diàleg que ens meni vers la recuperació de la fraternitat universal.

Francesc Brunés @fbrunes

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra