trencadis_lowEn castellà diuen “estoy hecho unos zorros”, quan un ha quedat ben baquetejat per alguna circumstància que l’ha deixat ben desballestat. En català, també diem “he quedat fet a miques” o “estic fet pols”.  Totes elles expressions populars que posen de manifest que quan un es troba cansat, decebut, baix de moral; en general, en males condicions, associa aquest estat a la fragmentació. És del tot cert, que l’explosió que ocasiona el trencament, deixa una sensació d’astorament, de perplexitat, de desorientació, de neguit que inevitablement crida al malestar i a les sensacions negatives. Com ens ho farem ara? Com ens en sortirem d’aquesta? En cas de dubte, només cal que doneu un cop d’ull a les notícies de caire social i polític i veureu com aquesta sensació es troba força ben implantada en extenses capes del nostre entorn.

Només un geni com Gaudí, va ser capaç de convertir el trencadís en obra d’art. La fragmentació és una realitat del nostre temps. Això sembla força clar. Lamentar-se que se’ns ha trencat el gerro, tan bonic com era, no serveix de gran cosa, que no sigui netejar els lacrimals. Possiblement és més útil focalitzar-se en trobar resposta a la pregunta: Com podem capgirar la fragmentació en un projecte al servei del bé comú? La primera –o potser la segona– cosa que se’ns acut és el pacte. Hem d’entrar en la cultura del pacte. Ai las! Em fa l’efecte que la porta per entrar-hi és un xic estreta. He posat a la meravellosa barra de cerca del senyor Google “màster en cultura del pacte” i m’ha dit “Glops, amb aquesta cerca no hi ha resultats, ho sentim”. I jo encara més, carai! Amb màster o sense, el que està clar és que això del pacte haurà d’entrar en el nostre panorama quotidià.

El pacte és un acord, un compromís mutu, que ens hauria de ser útil per arribar a la unitat d’acció vers un objectiu compartit. És la meva opinió, vaja. El pacte sovint s’acaba plasmant en un contracte. Malament, des del meu punt de vista. Passa com amb la transparència, se’n parla quan n’anem mancats. El contracte haurà de recollir el pacte, quan anem faltats de confiança recíproca. Mal començament. I és que, en això del pacte, em fa l’efecte que no és tan important què hem de fer, com  quina és l’actitud que cadascuna de les parts ha de tenir. Sense els següents ingredients, em sembla – amb papers o sense- que no anirem gaire lluny: generositat, horitzontalitat, confiança, amplitud, obertura, tolerància, respecte i més dosis de generositat.

No podem oblidar que quan s’ha produït la trencadissa, cada bocí és diferent de l’altre. Tots necessaris per construir, però tots ben diferents. Pretendre una altra cosa, no ens permetrà avançar ni gaire ni gens en la cultura del pacte. Per si no n’hi hagués prou, l’objectiu és arribar a la unitat en un projecte compartit. Impossible! Som tan diferents! És clar, no falla, la unitat sempre cal fer-la entre diversos. La unitat de veritat és sempre entre persones (pobles, associacions, partits polítics…) que són diferents i ho continuaran essent. De no ser així, malament, voldrà dir que hem amalgamat, unificat, en una massa homogènia tota aquella riquesa de trossos diversos. Quina llàstima! La possible obra d’art se n’ha anat en orris. Els hem unificat, però no els hem pas unit. Fixeu-vos que la renúncia a ser qui sóc, no és un ingredient de la cultura del pacte. Sí que ho és, i molt, la generositat, entre d’altres ja esmentats. Generositat per posar per davant de les diferències tot allò que pot permetre avançar cap al bé comú, cap aquell objectiu que volem assolir. Veient, el panorama, i arribat a aquest punt, estic pensant si podria crear un curs online exprés sobre la cultura del pacte. Potser encara faria algun caleró.

Francesc Brunés (gener 2016), @fbrunes

 

Sobre l´autor

Més articles

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.

0

Finalitzar Compra