photo-montageNo fa pas gaire vaig llegir un interessant article del filòsof i pedagog Gregorio Luri. En aquest article es parlava de la realitat tecnològica que s’està vivint al sector de l’automoció als Estats Units, on ja es comencen a desenvolupar prototips de cotxes robotitzats. És a dir, cotxes que es podrien comercialitzar ben aviat, on la intervenció humana pel que fa a la seva conducció, és mínima. Per tal que això sigui possible, cal desenvolupar uns algoritmes d’optimització ben precisos, que són els que donen les indicacions al “robot” i determinen el seu comportament davant les diverses situacions que es produeixen durant la conducció d’un automòbil.

És evident que els programadors d’aquests cotxes robotitzats es veuen en l’obligació d’incloure-hi determinades “seqüències morals” i és per això que estan treballant colze a colze amb filòsofs. De fet, seguint l’article de Luri, és fàcil trobar situacions on el camp de l’ètica i la moral hi tenen molt a dir. Luri posa un exemple molt pedagògic: “En una carretera estreta, el nostre cotxe robòtic detecta un xoc imminent contra un cotxe no robotitzat, per exemple un autobús escolar. El nostre cotxe farà tot el possible per evitar-lo. ¿Acceptarem que una de les seves alternatives sigui llançar-nos per un penya-segat? ¿Permetrem que sigui ell qui triï entre xocar amb l’autobús o atropellar dos vianants, per exemple? ¿I si un dels vianants és la nostra filla?”

L’exemple il·lustra prou bé la necessitat d’aquest treball conjunt entre enginyers i filòsofs. La imatge de professionals de disciplines tan dispars treballant junts que, en un principi podria resultar xocant, esdevé d’una lògica i d’una necessitat inqüestionable. Com a pedagog he vist sempre com una ficció absolutament artificial la rígida divisió en compartiments estancs que es fa de les diferents disciplines que componen el saber. Entenc que hi ha algunes raons que ho justifiquen, però al capdavall resulta que la vida és sempre multidisciplinar. Quan se m’ha presentat l’oportunitat he fet tot el possible per trencar aquestes barreres, mirant de plantejar a l’alumnat casos pràctics, la resolució dels quals, impliqués necessàriament l’aplicació de coneixements provinents de diverses disciplines.

Tanmateix, d’aquest cas concret de la indústria automobilística, en dedueixo la necessitat que el progrés sigui sempre col·laboratiu, vagi sempre de la mà de visions ben diverses, provinents dels més diferents camps del saber. Un treball que comporta, com gairebé sempre, un exercici d’unitat (en els objectius) i diversitat (en els mètodes). És massa fàcil trobar exemples on el predomini exclusivista d’una àrea, comporta greus perjudicis a la globalitat de la població i va sempre en detriment del bé comú. Sempre però, sota la justificació d’un progrés mal entès. Només cal pensar en el que està passant quan l’economia s’ha desvinculat de la política, de l’ètica, de la moral, de l’ecologia, del dret, … I és que, aquesta partícula “co”, tan breu i concisa, amaga molt possiblement secrets que només podrem anar descobrint si treballem en cooperació.

Francesc Brunés (agost 2015)

 @fbrunes

Sobre l´autor

Més articles

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.

0

Finalitzar Compra