Deu pensades des de la natura
Què seria un bon treball? Com fer del treball una experiència satisfactòria, digna, plenament humana?
El treball és un aspecte essencial en totes les contrades i èpoques, però, sigui per la nostra actitud o per mor del sistema socioeconòmic, pot tornar-se quelcom ben penós i desgraciat. La mateixa etimologia del mot (el tripalium era un instrument romà de tortura) ens ho palesa. El treball és viscut sovint com un jou feixuc, un càstig associat a fatiga i neguit: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front” li diu Déu a l’home al Gènesi. “Mira si serà dolent el treball, que han de pagar-te perquè el facis”, sentencià amb ironia Facundo Cabral. Forçat, precari, tediós, pesat, humiliant… Davant d’aquest panorama, convé que ens preguntem si hi ha alternativa: què seria un bon treball? Com fer del treball una experiència satisfactòria, digna, plenament humana?
1.
Treballar és més que guanyar-se la vida, més que un mer mitjà de subsistència o d’enriquiment, més que un instrument per aconseguir prestigi o una jubilació folgada. El treball és bo no quan té per objectiu principal el benefici econòmic, sinó quan manifesta un talent i una vocació, quan és un fi en si mateix. Un treball no és millor (ni més agradable ni més noble) perquè sigui més lucratiu, sinó quan el guany és intrínsec, això és, quan, només realitzant-lo, hom se sent feliç o acompleix uns anhels propis. Com ho fa una mare en alletar el seu fill; o com un freixe, que fa ombra sol·lícit, gratuïtament; o com el germà Sol, que treballa il·luminant-nos de franc i de… sol a sol! Un treball bo té més de joiosa donació que de grisa i freda mercaderia.
2.
Treballar és més que produir, més que eficiència a l’hora de fabricar un article o oferir un servei. El treball és bo quan respon a una necessitat humana, fet que li atorga sentit, i quan no genera injustícies… Explicava Viktor Frankl que als camps d’extermini nazis (terriblement efectius en la seva tasca), s’obligava els reclusos a cavar clots per, després, tornar-los a tapar. Així es destruïa la raó de ser d’aquell tragí i, de retruc, la voluntat de sentit dels presos. En productivitat sempre guanya la màquina més descerebrada, la maquila més indigna, la indústria avícola de posta més cruel, l’assot… Es pot produir aliment, consciència i bellesa i es pot produir dolor, mentida i brutícia. Un ametller pot fer quilos i quilos d’ametlles, però no en traurem re si són amargues!
Un ametller pot fer molts quilos d’ametlles, però no en traurem re si són amargues!
3.
“Tota la terra, el sol i el mar són per a aquells que han sabut asseure’s sobre els altres” li deia el seu avi i el seu pare al poeta J.A. Goytisolo. Treballar és més que un dret individual, quelcom que em beneficia a mi o la meva empresa. Car tot negoci implica un deure envers la societat, una contribució al bé comú. Treballar no pot tenir, doncs, com a objectiu únic la pròpia prosperitat, l’acumulació privada de capital, deixant les escorrialles per als qui no es poden valdre (ancians, malalts…); no ha de voler dir dominar el mercat i, com en el Monopoly (tan educatiu ell!), arruïnar la competència; no pot ser un acte egoista, on es lucren quatre espavilats a costa d’altri. Cooperem igual que ho fa cada faig amb els seus iguals a la fageda.
4.
Que treballar no sigui convertir-se en força de treball, mà d’obra o recurs humà explotable, en fi, una peça substituïble en cas de baix rendiment o de dissidència; que no sigui funcionar com un robot programat, ser reduït a part d’un engranatge i d’uns horaris en els quals poc compten ideals, emocions i discrepàncies.
El treball de debò, no alienant, és una expressió del propi ésser, un acte creador ple de sentiment i reflexió. El treball, si és plenament humà, ens realitza, no ens empetiteix; ens promou, no ens degrada cosificant-nos. Charles Chaplin va saber mostrar-ho genialment a la pel·lícula Temps Moderns. Semblantment, una vaca és més que la xifra que la identifica, més que uns quilos de carn o que uns litres de llet.
5.
Hi ha treballs manuals, artesanals i intel·lectuals, n’hi ha que requereixen més o menys qualificació, però, si és lliure, no n’hi ha un més digne que un altre. Tots mereixen ser reconeguts, valorats i remunerats justament mentre no siguin perjudicials, d’aprofitats (com ara la usura o l’especulació) o superflus. Car al món hi falta aliment per al cos, però també per a l’ànima; hi manquen eines, però també utopies; no sols solucions, sinó preguntes; raïls i rialles; cases i cures; sumes i restes i alhora melodies; li calen líders i peons, científics i profetes, enginyers i, no pas menys, artistes. Tot treball és igualment honorable. Perquè les balenes blaves no podrien sobreviure sense el krill, perquè la pineda més ufanosa seria trista sense el cant d’un pit-roig.
6.
“El descans pertany al treball com les parpelles als ulls” deia Tagore. Al llarg i al final del dia, setmanalment, durant i al cap d’uns anys… és indispensable tenir moments de respir per desentumir els membres, la ment i l’esperit; per abraçar i gaudir dels amics i la família, de la Mare Terra, del Misteri; perquè, tot sovint, el que és urgent ens aparta del que és fonamental, perquè sempre falta temps per jugar, per ballar, per agrair, per contemplar, per prendre embranzida o recordar… Aquest és el sentit del Sàbat dels jueus: el setè dia, el mateix Déu va reposar tot celebrant la seva creació. No ens adormim sobre els llorers, però sapiguem aturar-nos també, així com a l’hivern, assenyadament i discrets, fan els cirerers, els nouers i les vinyes.
Cooperem igual que ho fa cada faig amb els seus iguals a la fageda
7.
El treball és bo quan s’exerceix amb harmonia amb l’entorn; quan, respectuós, no malmet ni destrueix la integritat i la bellesa de la natura; quan no maltracta o desmanega despietadament l’existència d’altres éssers vius; quan no cau en la desmesura prepotent que atorga la tecnologia i atia la cobdícia; quan no busca sols satisfer avideses irresponsables i executar les obres dels faraons de torn; quan, curós, cerca solucions i maneres sostenibles i no contaminants que preservin l’aire, l’aigua i el sòl de la Mare Terra; quan no destrueix hàbitats, no enverina aqüífers, no explota animals i es para a pensar en les generacions futures. El pi es desenvolupa, sense malbaratar recursos, emparant ocells, esquirols, insectes, fongs… Col·labora amb la vida.
8.
I dins nostre? Treball a fer no ens en falta! Diguem-ne defectes o pecats (la mandra, la supèrbia, l’avarícia…), el cas és que tenim una feinada per davant si fem cas als mestres d’espiritualitat d’aquí i d’allà i de tots els temps. Aquests ens recorden que, alhora que seguim una carrera professional, tots estem cridats a créixer com a persones; que ens cal perfeccionar el nostre ésser a través de la pràctica de la virtut si volem arribar a realitzar-nos de manera plena. És a dir, reeixir no sols en la nostra professió particular, sinó també reeixir humanament. De fet, per edat o per salut, no tothom pot treballar, però sí que a tots ens pertoca encarar l’ofici de viure. Observar humils els altres éssers vius, escoltar el mestratge savi de la Terra, ens hi pot guiar.
Quan treballes amb amor, et lligues a tu mateix, als altres i a Déu
9.
No sols laboriosament i tampoc no sols per gust… Amb amor (amb tot el que treballar amb amor significa). Heus ací la clau de volta del treball, la dovella central que evita que, a l’hora de la veritat, tot es desplomi; que fa que l’esforç pagui la pena i el resultat resplendeixi sense por que ningú prengui mal (allò que pels budistes és la pedra de toc de l’ocupació recta). Perquè “quan treballes amb amor, et lligues a tu mateix, als altres i a Déu”. Són les precioses paraules d’El profeta, l’obra (que l’any vinent complirà cent anys) del poeta Khalil Gibran. “El treball és amor fet visible. I si no pots treballar amb amor, sinó sols amb desgana, és millor que deixis el teu treball i t’asseguis a la porta del temple, demanant almoina a aquells que treballen amb alegria”.
10.
Amb un amor entusiasmat, sí, però ensems misericordiós. El mateix amor que col·loca el treball de cures (és a dir, el sosteniment de la vida i la felicitat col·lectiva, no pas el creixement econòmic i el lucre personal) al centre de l’existència i de de la societat; que n’amplia la noció (cura universal, en totes les edats…); que hi destina més espais col·lectius i en dignifica l’exercici (mitjançant la professionalització, la remuneració…); i que transforma de soca-rel la mateixa organització del món del treball (amb cooperatives, producció local, nacionalitzacions). Segons l’activista Vandana Shiva, només una vida que creix des de la cura pot garantir la pau entre homes i dones, nacions, generacions i, com no, també la pau amb la natura.
Aquest article ha estat publicat al número 188 de la revista: Quina feina!
Sobre l´autor
Promovem els valors immaterials de la natura.