Els que ens hem dedicat professionalment a la docència durant molts anys, comptem més la vida per cursos que no per anys. Bé, per ser més exactes, només ho fem per anys (inevitablement) cada vegada que és el nostre aniversari de naixement. Sigui com sigui, per a mi, i possiblement per a molta gent, els ritmes de les activitats quotidianes coincideixen amb aquesta cadència que marquen els cursos escolars.
El mes de setembre és doncs el tret de sortida del retorn a les rutines i a les activitats habituals. És freqüent sentir conjugar els verbs començar i recomençar, sovint indistintament. Tot plegat s’associa al fet de posar-se en marxa novament, d’aparcar l’aturada estiuenca i tornar a activar les alarmes del despertador (que ara té forma de telèfon mòbil). Això sí, ho fem amb energies renovades! Moltes persones al·ludeixen a allò de ‘les piles ben carregades’, possiblement pel sol d’agost (cada cop més inclement, hi afegeixo).
En aquests darrers anys, cada nou curs que comença, no puc deixar de pensar en el meu bon amic i company de feina Jordi Vilamitjana, mort massa jove fa ja més de vuit anys. Sabent que el misteri de la mort (sobre el que tant havíem parlat) rondava a prop, va deixar un missatge als seus estimats alumnes. Un missatge que s’ha immortalitzat en un espai públic del barri (poble) de Santa Eugènia de Ter pel que sentia una especial devoció. El missatge és aquest:
“Què fas aquí parat? Corre a estimar! És l’única cosa que paga la pena de viure i t’ho estàs perdent.” (Jordi Vilamitjana Pujol)
Aquesta frase m’esperona també a mi a posar-me en marxa. I a fer-ho empès per la motivació més poderosa que hi ha: l’amor. Aquest sol que no crema el cos, però empeny l’esperit donant sentit a les activitats de tota mena que ara ens cal reprendre. El motor impulsor sempre és el mateix, les activitats també?
Cada cop més, en aquesta època de l’any, em plantejo si estem recomençant, reprenent allò que fèiem allà on ho vàrem deixar, o en realitat, estem començant una nova etapa. El món volta tan ràpid, i no sé si del tot rodó, que ho sacseja tot i fa difícil poder retrobar una cosa exactament al mateix punt on la vàrem deixar fa tan sols unes setmanes. Certament per a una gran majoria de persones les activitats continuaran essent les de sempre. Però, cal continuar fent-les de la mateixa manera? No ens tornarà a envair, més aviat que tard, la sensació de buidor i de manca de sentit? No tornarà a augmentar l’escletxa entre el què pensem, el què creiem, el què anhelem, i el que acabem fent?
Potser l’amic Jordi tenia raó. No podem estar parats davant la vida que passa i ens esperona amb els seus reptes. Ens hem de moure, però no perquè ens agrada l’activitat, sinó perquè l’amor ens empeny a fer-ho. I l’amor, que no és només una paraula bonica, renova el compromís diari a l’hora de posar-nos a treballar en les activitats de sempre o en altres de noves. Fa que cada dia sigui un començar, perquè a la matinada tot és per estrenar. Però al mateix temps, també un recomençar, un oblidar allò que ha anat bé o no tan bé la jornada anterior i posar-nos-hi de nou, sabedors que ara el temps és nou, les possibilitats són unes altres i les opcions tornen a estar intactes.
Personalment m’esforço per encarar aquest inici de curs amb aquesta perspectiva. Si miro al voltant, potser són molt poques les coses que m’hi ajuden. Més aviat les circumstàncies potser empenyerien a restar aturat; a seure, abaixar els braços i dir (en veu baixa) no hi ha res a fer. Però l’amor no para, no s’està mai quiet, porta més energia que el sol estiuenc i empeny inexorablement a no perdre’s la vida.
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.