1473050744La canonització, diumenge passat, de la Mare Teresa de Calcuta ha fet saltar als mitjans un tema poc habitual: la santedat. Avui mateix, l’Albert Soler en un article propi del seu estil provocador –i des del meu punt de vista molt poc respectuós– al Diari de Girona, etziba aquesta afirmació: “ser sant no té cap utilitat”. Home! És possible que allò que habitualment coneixem per santedat no tingui utilitat per a un mateix. En això, no m’hi poso. Allà cadascú amb les seves creences. Tinc pocs dubtes però, sobre que la santedat sempre és útil per als altres, especialment per aquells que, amb massa freqüència, es queden al marge d’una societat que només valora l’èxit i la riquesa.

En això de donar la vida per als més necessitats, la Mare Teresa – ara ja Santa – hi tenia la mà trencada. Crec que això no admet sospites. Em fa l’efecte que el tema de la santedat és una cosa de distàncies curtes. Les declaracions, proclames i grans principis poden estar bé, però al cap d’avall, cadascú té l’oportunitat de viure la seva “santedat” en el seu entorn més immediat. Té molt a veure amb l’obertura als problemes de les persones i amb la capacitat de prendre iniciatives personals i concretes en favor seu. En aquest sentit em sembla molt interessant l’article que Michele Zanzucchi ha publicat a Città Nuova: “Madre Teresa e i potenti della terra” (Mare Teresa i els poderosos de la terra). Zanzucchi posa de relleu el contrast entre les declaracions que s’estan produint en el si del fòrum del G20, reunits aquests dies a Hangzhou (Xina) i les que ha suscitat la canonització de la Mare Teresa. El Papa Francesc no para de llençar acusacions contra la insensibilitat davant la misèria. Sovint parla dels “crims de la pobresa” que considera generats, precisament, per als poderosos de la terra.

En aquesta mateixa línia, el Papa Francesc demana aquest mes de setembre de convertir la crisi humana en una oportunitat que posi al centre la persona humana. És justament això el que va fer la religiosa catalana Isabel Solà Matas, assassinada a Haití dissabte passat. Fa anys va posar al centre de la seva vida l’atenció als últims dels últims. Convivia i treballava des del 2008 a Port-au-Prince a favor de les persones que van patir amputacions en el terratrèmol de 2010. Per a elles havia creat un taller de fabricació de pròtesis, que ella dirigia i els propis haitians gestionen. La Isabel va arribar a Haití el 2008, després d’haver estat 18 anys a Guinea Equatorial, on dedicava la seva vida a tasques educatives i de suport a les dones. A Haití va aprendre que no mata el sisme, sinó la pobresa. L’ha van matar per robar-la. També a ella l’ha mort la pobresa. Davant una vida així, no cal parlar d’altars ni d’encensos, però sí de santedat.

Certament que en això de la santedat crec que hi té molt a veure la coherència i la contradicció. Anar a favor dels guanyadors, seguir el vent més favorable, no té res a veure amb la santedat, perquè és quelcom que resulta útil a un mateix, però perjudica – i molt – als més necessitats. Mantenir la coherència en els propis principis, ni cotitza a la Borsa, ni dóna beneficis, ni té seient al G20. És un signe de contradicció, amb un xic d’heroïcitat. Els elements de la santedat porten el germen de la polèmica. I és que un sant, resulta sempre incòmode. Als uns, els altres i a tots plegats.

Francesc Brunés @fbrunes

Josep Bofill
Últimas entradas Josep Bofill (ver todas)
0

Finalizar Compra