Una assolellada tarda de primavera, en un indret qualsevol, d’una època indeterminada.
– Jordi, fes el favor d’agafar un llibre i anar-te’n una estona cap al racó de pensar.
– Jo no he fet res!
– Com que no? Estàs sempre enredant amb històries fantasioses d’espases i monstres imaginaris.
-Però, això no és pas dolent
-Potser no, però tampoc és res de bo. Així que ves passant, i a callar!
Tot remugant i amb mostres evidents d’emmurriament, el vailet va prendre el seu llibre preferit, s’assegué, i amb uns morros de tres pams, va iniciar el seu exili temporal al racó destinat a la reflexió després d’una malifeta. Val a dir que, en aquella època, el “mindfulness” encara no estava de moda.
Va obrir el llibre i començà a llegir. A mesura que passava el temps, el diàleg entre l’ànima d’en Jordi i el llibre, s’anava enterbolint. En aquell interval que transita de la consciència al somni, la imaginació del noi va començar a fer de les seves. De cop i volta, es va veure convertit en un jove cavaller, cavalcant un formós cavall blanc, rondant pels voltants de la vila de Montblanc. Casualment, o no, tragué el cap per allà la bonica donzella Cleodolinda. Tota atemorida va advertir al cavaller que s’allunyés, ja que la vila estava amenaçada per un drac ferotge i terrible que, amb el seu alè pudent, enverinava l’aire matant a tort i a dret. El jove cavaller va fer-se el valent. La noia era molt bonica i, si volia impressionar-la, no podia arronsar-se. Quan de sobte, el drac aparegué amb la seva terrible presència, el cavaller Jordi no va dubtar a clavar-li d’una revolada la seva espasa, deixant-lo malferit.
En Jordi, assegut a la cadira del seu racó, ja pesava figues de forma ostensible. El seu somni, on ell era el valent cavaller, ara esdevingué en colors. La bèstia malferida i lligada pel coll, va seguir mansament a la donzella i al cavaller. Quan arribaren a la vila, enmig de l’aclamació popular, de la sang que brollava del drac en sorgí un magnífic roser de roses vermelles. El cavaller Jordi, prengué la més bonica per oferir-la a la donzella que, embadalida, l’acceptà amb un somriure.
El vailet va fer un cop de cap que, una mica més, i cau de la cadira. Un xic més despert, la seva prodigiosa imaginació no es va pas aturar. Fent un salt màgic en el temps, es trobà de sobte traslladat a una societat més moderna. Una societat en plena transformació. Monstres d’altra mena, assetjaven el seu procés de canvi. Hi havia una terrible lluita entre allò que semblava ja no servir i les espurnes de nous aires que sorgien. El monstre de la indiferència, el de l’egoisme, el de la corrupció, el del desànim, el de la violència, i d’altres monstres semblants, tenien tenallada la pobra gent d’aquells indrets. La imaginació d’en Jordi però, va entrellucar un dia especial. Una jornada on aquests monstres desapareixien, els cavallers de l’època (sense cavall, per cert) regalaven també roses a les donzelles del voltant. Aquestes, oferien als amables cavallers, llibres per alimentar el seu esperit, tan necessari en èpoques tèrboles. I, per un dia, l’ambient es feia diàfan, transparent i clar. Regnava l’amor, l’amistat i la bona avinença. Tothom se sentia una mica més a prop dels seus veïns i convilatans.
– Au va, Jordi, ja n’hi ha prou de reflexió. Posa’t la jaqueta que marxem.
– Ja vaig! Mira que n’és d’estranya la gent. Viure tot una jornada en bona harmonia i la resta de l’any sotmesos a la foscor dels monstres. No podrien fer-ho al revés?
Aclariment final. Aquesta no és la llegenda oficial de Sant Jordi. Però, potser amb el temps…
També et pot interessar “L’escàndol dels paradisos fiscals“.
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.