Sergi Carrelero

En Sergi és Fisioterapeuta, la xerrada amb ell va acabar sent una anar i tornar sobre el cos, sobre la màquina perfecta que és l’esquelet amb el qual ens movem, sentim i gaudim d’aquesta vida. Un moment compartit, natural i espontani. En Sergi em va deixar la bona sensació d’algú que està content i realitzat amb la seva vida i té temps per compartir-la.

A què et dediques?
Sóc fisioterapeuta, osteòpata. Ajudo a les persones quan tenen alguna malaltia.

Com vas arribar a la fisioteràpia?
Anava per enginyer químic. M’agradava i se’em donaven bé totes les ciències, però vaig pensar: abans vaig a veure què fa un enginyer químic. I quan vaig veure que estava tot el dia davant de la pantalla de l’ordinador em vaig desil·lusionar, perquè jo m’imaginava manipulant elements i veient reaccions, i això és ficció.
Un enginyer químic, per exemple, controla quin percentatge de llúpol ha de posar a la cervesa. I jo no em veia calculant quant llúpol exactament ha d’anar a la cervesa.

I doncs?
Em va ajudar molt un profe del cole a trobar el que m’agradava de veritat, que era treballar amb persones. I així vaig arribar a la fisioteràpia, perquè podia ajudar directament a les persones sense tenir caps i d’acord amb la meva manera de fer les coses.
I saps una cosa important que em va passar durant la carrera?

Què et va passar?
Vaig descobrir el plaer d’estudiar.

Quin bon descobriment!
És un error que el sistema educatiu, tot i tenir grans professors, no ensenyi la utilitat d’estudiar. Crec que la millor manera és justament aplicar el que s’ensenya a la vida real.
Caldria educar amb la vida mateixa, la transmissió ha de ser aplicació a la vida quotidiana. Per exemple la història, no explicar la història o la filosofia només per explicar-les, sinó fer veure com aquesta història ens va influir a com vam arribar aquí. És important saber d’on venim i com vam arribar fins aquí perquè no ens manipulin i així puguem construir un criteri personal i fonamentat en la història.

I tornant a la fisioteràpia Quina diferència hi ha entre osteopatia i fisioteràpia?
Són germanes que busquen el benefici del pacient. Bàsicament l’osteopatia s’entén com el tractament vinculat al tractament cranial, del cervell i les seves membranes i la seva part òssia. Al tractament combinat amb la part visceral, vísceres i òrgans i la part múscul esquelètica.
La fisioteràpia utilitza mitjans físics, ja siguin les mans del fisioterapeuta o altres mitjans externs com el calor, la electroteràpia etc… que poden ajudar a la persona a la “no dolència” A dia d’avui cada vegada hi ha més convergència entre les dues especialitats.

Una clau de tot bon tractament és?
Com més la persona confiï en el professional, més eficaç serà el tractament. Una persona que espera un cert temps la cita amb el professional se sentirà molt més confiada i, per tant, es predisposarà ja a una millora perquè donen per fet que tens molts pacients. Per tant, més experiència professional, i això els genera confiança i aquesta confiança ja produeix un efecte placebo en el tractament. Està demostrat científicament. El mateix que tenir més títols a la paret, dóna certa tranquil·litat que estàs en bones mans.

Un exemple?
El dolor està 100% en el cervell i són les emocions les que el manipulen.
El dolor és el senyal d’alarma que ens dóna el cos per poder aturar-se i descansar, depenent del que fem, el cos genera les endorfines suficients perquè aguantem aquest dolor fins que estiguem fora de perill. Per exemple en una guerra, els soldats que tenen severes mutilacions no es desplomen fins que arriben davant d’un metge.
Depenent de la nostra motivació aguantarem més o menys el cansament. Per exemple si portes 20 minuts en una el·líptica i reps el primer senyal que de cansament i baixes immediatament és perquè l’el·líptica t’avorreix. Perquè el teu cos podria resistir molt més que 20 minuts, però com que no estàs motivada… Si, en canvi, et tires una hora sencera ballant i el cos et diu que estàs cansada, però segueixes perquè estàs motivadíssima! I és que podem controlar el nostre cervell segons les nostres emocions.
I som els únics éssers vius que tenim aquesta capacitat!
El mateix que si t’obligues a riure tot el dia, estaràs més content i viceversa. Jo ho aplico tot el que puc.

I quina part del cos et sembla més admirable?
Els peus, pobres oblidats, i per això estan molt picats perquè cap calçat té forma de peu. M’encanta el tema dels peus. Són el nostre suport de tots els dies i no caiem en això.

És veritat que una mica de taló va bé a la columna?
El fals mite que els metges recomanen una mica de taló… això és una bola!
La majoria de la població és plana i portem 30 anys pràcticament sense usar calçat pla. És normal que fins i tot s’arribi a una petita adaptació fisiològica. Si fos sa portar talons el cos ja ens els hagués donat.

I sobre els joves, els adolescents, quin és el tema que ens ocupa i sent tu jove… Com veus a la generació que ve?
Veig que la societat adulta no els deixa ser.

A tu t’han deixat ser?
Sí, em va anar molt bé! els meus pares sempre em van recolzar.
Sempre em deien: tu has de ser feliç, ens és igual el que facis, si estudies o no, mentre siguis feliç ja n’hi ha prou. Això facilita que siguis responsable d’escollir el que vols fer amb la teva llibertat. Quan vols seguir una línia que després t’oprimeix en algun moment, alguna cosa anirà malament.

I doncs?
Es té por al fracàs, però per a mi el fracàs és necessari. La frustració és un dol, has de passar-la, entendre-la i després aprendre dels errors, però si no et frustres i no t’equivoques no pots superar-te.
M’han fet fora de l’algun treball, he discutit molt amb el meu cap, he anat a contracorrent. Jo crec que a vegades no és només fer les coses bé, sinó que fer les coses bé comporta una responsabilitat molt gran, que consisteix en fer el que moltes vegades no estava estipulat.

Fer el que et surt de les vísceres?
No. Deixa les vísceres, i després, amb el teu raonament, mira el que és correcte, perquè només guiant-te per les vísceres vas malament. La intuïció segueix-la amb raonament.

Però la ment és molt punyetera i pots equivocar-te…
Però justament la frustració i el fet d’equivocar-se és necessari. Per exemple, en un moment impulsiu fas coses que no volies fer i que si t’haguessis pres uns minuts de discerniment no haguessis fet. És típic ferir a qui estimes, ja tan sols per evitar ferir es que estimes el raonament és vàlid.

I una última anècdota …
Vaig estar un mes estudiant a Rosario, Argentina. Vaig estudiar teràpia aquàtica amb un profe. Em va encantar el país, la gent. Em va sorprendre el canvi de filosofia de vida. És complicada la filosofia de vida argentina. És una barreja molt curiosa de diferents parts que han estat enfrontades. Per exemple, em va cridar l’atenció com fills i néts d’antics alemanys comparteixen vida amb fills i néts d’antics jueus. Tots viuen en comunitat sense cap problema. Em va agradar aquest “tarannà” argentí.
Em va sorprendre que fins i tot als centres de rehabilitació els divendres tocava rostit i tots es quedaven després de la feina per compartir un rostit. Treballaves i feies olor de carn, bàsicament, (rialles). Tens com una sensació de família constant, encara que estiguis en una gran ciutat.
A Barcelona hem perdut molt això. És una ciutat més impersonal, cadascú es recull a casa tancat amb el mòbil. No hi ha gaire temps per veure’ns i relacionar-nos amb els amics.
Una altra particularitat d’allà és arribar a qualsevol casa sense avisar, cosa impensable aquí.
– Què fas?
– Estic veient la tele.
– Ja vinc.
I eren a la porta! (Més rialles). I aquestes “rareses”, que tampoc crec que hagin de ser rareses, sinó conductes humanes que tenen relació amb les relacions personals, que les anem perdent per un substrat més gran a nivell d’una tecnologia o d’un ritme de vida massa accelerat per mi. I quan ets allà et xoca, però dius… això hauria de ser la norma d’unes bones relacions humanes.