Estic fent servir el mòbil. Acabo d’usar l’aspiradora. Potser estic fent servir alguna persona? Hi ha algú que utilitzo per alguna finalitat meva, per noble que sigui? Servir o fer servir? Una línia molt fina que pot obrir una porta perillosa.
Usar
Les coses ens ancoren a la vida. Al llarg de la vida fem servir coses: roba, estris de cuina, llibres, cotxe, casa, aparells… Algunes d’elles potser les usem durant força temps. Arribem a sentir un cert afecte per algunes d’elles que ens porten records, ens retornen a la memòria flaires del passat, ens ajuden a refer la cronologia personal, ens serveixen de fites de determinats moments de la vida.
El filòsof contemporani Byung-Chul Han creu que en aquest temps de canvis radicals, “ens estem buidant de les coses per omplir-nos de les informacions digitals que desmaterialitzen i descorporifiquen el món”. Han posa de relleu un poderós procés que s’està produint i que ens desarrela la memòria i elimina de les coses tota pàtina de singularitat i bellesa. Però, així i tot, poc o molt, encara continuem lligats a les coses, fent-les servir.
Podem usar les coses, només faltaria! Per això existeixen, per utilitzar-les en benefici nostre. Són mitjans que ens fan més fàcil assolir determinats objectius. Podem usar i abusar de les coses. I si no pregunteu-ho a qualsevol telèfon mòbil. O potser el mòbil no és ben bé una cosa? Deixem-ho córrer… Sí, podem tocar les coses. Podem assaborir un bon llibre, fullejar les seves pàgines, agafar-lo i posar-lo sobre el pit en una simbòlica abraçada.
Les coses ens recorden fets, situacions i persones i això ens ajuda a construir un relat estabilitzador. El fet de poder-nos aferrar a alguna cosa resulta imprescindible en aquest món d’immediateses i informacions fugisseres que se’ns escapen de les mans. Les coses, unes vegades, ens procuren plaer i altres ens deslliuren de feines feixugues o de tasques monòtones o repetitives. Benaurades coses. Usem-les i abusem-ne.
Però, compte! L’ús (i ocasionalment, l’abús) de les coses, no hauria de penetrar pels porus del materialisme imperant per acabar amarant tota mena de relacions. Els lligams que establim amb les coses són radicalment diferents dels que establim amb les persones.
Abusar
Les persones no són mai un mitjà per assolir un objectiu nostre, per noble que sigui. Les persones són una finalitat en elles mateixes. Qualsevol persona té una dignitat inalienable i igual a la nostra. Per això les relacions que s’estableixen entre persones tenen alguna cosa de sagrat, haurien d’anar sempre de dignitat a dignitat, d’igual a igual. Les relacions personals tenen sens dubte coloracions i matisos molt diverses, però entre elles no hi hauria d’aparèixer mai l’ús i, molt menys, l’abús.
Hi ha una ratlla molt fina que no s’hauria de traspassar mai
Si demanem a algú que ens descrigui amb un adjectiu les relacions amb les persones, ben segur que a la llista hi apareixeran l’amor, l’estimació, l’odi, el servei, la relació professional, l’amistat, la companyonia, la distància… Sí, totes aquestes etiquetes, i més, les posem sovint als vincles que tenim amb les persones. Però, en totes elles, subtilment s’hi poden escolar petites (o no tan petites) dosis d’utilització. És només un matís, una ratlla molt fina que no s’hauria de traspassar.
Sense adonar-nos-en, si encara tenim el coratge d’aturar-nos en la cursa frenètica d’aquest món, potser descobrirem que mirem d’acostar-nos a tal persona perquè així… ens pot ajudar a… ens sentim una mica més feliços… la nostra consciència està més tranquil·la… no se sap mai si… millor estar-hi a bé… Potser alguns d’aquests objectius són legítims i fins i tot sants i bons. Però aquest acte de prendre consciència que potser, només potser, estem utilitzant l’altra persona en benefici nostre és extremadament important.
I és que de l’ús a l’abús hi ha un pas molt petit, només dues lletres, una frontera extremadament porosa. És cert que per arribar als abusos en majúscules, aquells que es cometen des de la consciència d’estar fent una cosa objectivament execrable i condemnable, cal travessar una portalada que no passa desapercebuda. Però hi ha abusos petits, podríem dir-ne microabusos, que fan un mal potser menys evident, però igualment perjudicial i detestable. A aquests abusos s’hi pot arribar pel camí de l’ús i gairebé sense adonar-nos que hem traspassat el llindar.
Són abusos sense consciència d’abusador. És més, sovint l’abusador pot pensar que està fent un bé. Per la seva subtilesa, per la seva freqüència i per la seva invisibilitat, aquests microabusos resulten especialment preocupants. Circulen soterradament per la xarxa de relacions personals, invisibles per la inconsciència de la persona abusadora i pel silenci de l’abusada.
Per això és important la consciència de la fragilitat i de la sacralitat dels vincles entre les persones. Hem de mirar d’actuar sempre per foragitar relacions tòxiques i establir i mantenir relacions transparents i sinceres: relacions exemptes de qualsevol intent d’ús i de qualsevol vestigi d’abús, per petit que pugui semblar.
Aquest article ha estat publicat al número 193 de Ciutat Nova: Abusos
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.