Era l’una i vint-i-tres minuts del 26 d’abril de 1986. Una increïble sèrie de negligències va provocar una catàstrofe ambiental sense precedents: en el decurs d’un test al reactor nº 4, el personal es va fer responsable de la violació d’una sèrie increïble de normes de seguretat, el que va portar a un augment de la potència i de la temperatura del nucli del reactor: això va provocar l’escissió de l’aigua de refrigeració en hidrogen i oxigen, a tal pressió que va provocar el trencament de les canonades del sistema de refrigeració del reactor. El contacte de l’hidrogen i del grafit incandescent de les barres de control amb l’aire, al seu torn, va activar una fortíssima explosió, que va arrencar la cobertura del reactor i, en conseqüència, va produir un enorme incendi. Un núvol de material radioactiu va sortir del reactor i va caure a l’entorn de la central, contaminant quilòmetres i quilòmetres quadrats de camp, provocant l’evacuació de 300.000 persones. Els núvols radioactius van arribar fins a l’Amèrica del Nord. Els morts? Les estimacions parlen de 65 de forma immediata, allà mateix, i tres milions a causa de les neoplàsies aparegudes com a conseqüència de les radiacions que es van absorbir.
Tres moments m’han posat en contacte amb la tragèdia de Txernòbil: el 2007, a Nalcik, capital de la República del dels Kabardins i dels Balkars, al Caucas. Amb alguns amics, vaig conèixer Tamara, malalta, a la seva digna habitació. Havia sofert un ictus, feia dos anys, desprès de la mort del seu fill, a causa d’una leucèmia que li havia sobrevingut a Txernòbil, on havia estat enviat a treballar durant un any i mig com a militar. Tamara em va ensenyar una foto del fill: “No va voler dir-me que estava malalt –em va dir–. Fins que, un dia, vaig veure que prenia medicines. En vaig escriure el nom en un full de paper i vaig anar al metge per esbrinar de què es tractava. Me’n vaig assabentar i vaig plorar. Però també l’he admirat sempre. Déu em va donar aquest fill meravellós i també se m’ha l’emportat. Lloat sigui el nom del Senyor”.
El segon moment, va ser una visita, tres anys més tard, al lloc de la tragèdia. Llavors, vaig escriure al meu bloc: “Pujo escales reduïdes a monyons d’esglaons coberts de runa; fotografio màscares antigàs abandonades arreu, quaderns desenquadernats i llibreries buides de llibres, vidres trencats i peces de ceràmica escantellades. Les inscripcions humanes assumeixen la insòlita funció de memorial de la inutilitat. I medito. Medito sobre la transitorietat i la immortalitat, que aquí a Txernòbil i Pipa’t no poden sinó anar del bracet, pel misteriós exercici mal gestionat de la llibertat humana. No de la fatalitat, no del destí”.
El tercer moment ha estat la lectura de l’obra mestra de la Premi Nobel de Literatura, Svetlana Aleksiévitx, Pregària de Txernòbil, un llibre que narra la gravetat de tot el que ha succeït; la increïble cadena de morts, mentides i covardies que han fet possible la matança, que numèricament ha assolit dimensions bíbliques, perquè van ser ignorades les més elementals mesures de prevenció contra les radiacions. Una descripció extraordinària, en la qual la Aleksiévitx ha donat la paraula només als derrotats.
No s’ha d’oblidar: Txernòbil és la tragèdia de la mentida madurada sobre la degeneració del socialisme real.
Michele Zanzucchi (abril 2016)
Sobre l´autor
Periodista i escriptor , col·laborador a Avvenire, Città Nuova i Frate Indovino.
Professor de Comunicació a Sophia. 54 llibres escrits. Conseller d'EcoOne.