La metxa ja està encesa. Per aconseguir la victòria en el referèndum constitucional, que els sondejos situen al tall de la navalla (una consulta electoral que permetria a Erdogan seguir en el poder fins al 2019, a més d’atorgar-li fins i tot la possibilitat de nomenar els jutges), el president turc ha volgut mobilitzar els seus ministres més autoritzats per fer campanya també a Europa, on viuen més de 4 milions de turcs. Però resulta que alguns països de la Unió Europea li han posat pals a la roda en impedir que els ministres turcs fessin mítings per als seus compatriotes en territori europeu.

Holanda n’és capdavantera. La prohibició al Ministre d’Exteriors i al de la Família de fer mítings als Països Baixos (amb escenes a l’aeroport del tot evitables) ha provocat l’ira de Erdogan, que ha acusat les autoritats holandeses de “nazis i feixistes”,  o si es vol, de “república bananera”. Aquestes acusacions s’han trobat amb la solidaritat afegida d’altres cancelleries europees, amb Berlín al cap,  en un crescendo del to que no fa presagiar res de bo. El propi ministre alemany d’Economia ha expressat la seva perplexitat davant l’opció de seguir col·laborant amb governs com el d’Ankara, el que significaria dir prou a les negociacions per a l’entrada de Turquia a Europa.

Cal inserir la polèmica al si de la “bomba migratòria” que hosteja Turquia, i ara sota el control del molt discutible acord (pel que fa als drets humans) entre les parts. Si Ankara tornés a obrir la ruta balcànica a Síria i Irak, deixant entrar un parell de milions de siris, com reaccionaria Europa? Però també Turquia té les mans lligades, perquè, en plena crisi econòmica, perdria els milions d’Euros que Europa està passant a Ankara per impedir que els refugiats arribin a les illes gregues.

Si, d’una banda, tot sembla estar orquestrat artificiosament pel president turc per  pujar en els sondejos, que encara el donen com a perdedor, posant en escena l’habitual comèdia de l’enemic estranger que amenaça la integritat i la independència de Turquia, de l’altra banda, aflora l’evidència que a la diplomàcia internacional (particularment a l’europea) li és fatigós fer coexistir dos sistemes de poder radicalment diferents i cada vegada més allunyats els uns dels altres. Ens trobema al tall de la navalla: molts observadors estan convençuts que el no que s’ha dit a Turquia per alguns països europeus està afavorint el creixement del si al referèndum.

D’altra banda, ha colpit que la molt laïcista França hagi hagut d’escoltar, per molt que li pesi, el ministre turc de l’Exterior, Cavasoglu, que declarava a Metz que “Holanda és la capital del feixisme”. A Europa cadascú va endavant al seu aire, com de costum, tot esperant que es calmin els ànims. Però, en totes les qüestions que porten Europa a enfrontar-se amb Turquia, afloren de nou les antigues tensions del passat, les mai oblidades invasions otomanes i les violentes respostes europees, i també la cohabitació, sovint forçada, a la Mediterrània.

La diplomàcia i el seny dicten que ha arribat l’hora d’abaixar el to i també la d’apagar la metxa abans que arribi a l’explosiu, però sense renunciar als valors fonamentals europeus. Un camí extremadament angost, sobretot per a qui tracta de comprendre també les raons del president turc i no només les d’una política holandesa cada cop més tancada i, a voltes, també racista.

Article original en italià

 

Michele Zanzucchi
Darreres entrades Michele Zanzucchi (veure totes)
0

Finalitzar Compra