Un dels riscos del nostre món actual és la polarització. Un altre és la mediocritat.
Fa poc vaig escoltar una conferència de Amedeo Cencini sobre el tema i em va colpir força… potser per l’habilitat en la diagnosi d’aquest perill, que sovint s’amaga darrere una màscara de seny; potser perquè, per moments, semblava que parlava… de mi! I em temo que molts altres podrien haver tingut la mateixa sensació.
La vessant perillosa de la mediocritat es pot apreciar en molts àmbits: en el terreny professional, en el del compromís personal, com a opció de vida… Però crec que hi ha trets comuns a tots ells i, per tant, pot ser útil identificar-los, per desemmascarar un estatus que vol legitimar-se, mostrant el seu rostre més amable d’equilibri i prudència.
La persona mediocre arriba a un compromís, una mena d’acord inconscient entre els objectius ideals que es proposa i altres pretensions subjectives de caràcter reduccionista. No és que sigui realista perquè reconeix els propis límits, posem per cas; aquestes limitacions, perquè assumides de manera errònia, esdevenen murs infranquejables que impedeixen el creixement personal i bloquegen l’ésser humà.
Les conseqüències de la mediocritat són diverses.
- Minva la passió a la vida: un mediocre no viu apassionadament, amb intensitat els estímuls que la vida ens ofereix. Ni fu ni fa… Un mediocre difícilment haurà fet alguna vegada a la vida una bogeria.
- No hi ha creativitat; per contra, abunda la repetició i la monotonia. La capacitat de crear no sorgeix del nostre coeficient intel·lectual, sinó de la voluntat d’estimar. Qui estima troba sempre noves maneres d’expressar-se.
- No es viu; al màxim, se sobreviu. I això, perquè es perd la capacitat d’admiració, de contemplació, d’assaborir la vida a petits glops, amb allò que cada dia rebem, des de l’espectacle del sol naixent al somriure d’un nen o un ancià.
I doncs? Voleu fugir de la mediocritat? Fem dels reptes oportunitats. Provem a posar una mica més de passió en allò que fem; busquem una manera diferent de dir “t’estimo” a algú; mirem a la cara les persones que trobem al metro o l’autobús, i deixem el mòbil una mica més a la butxaca. Seran petits gestos, però en la línia justa.
Sobre l´autor
Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…