En Lluís Moregó és un jove barceloní que ara resideix a Colòmbia. Amb la intensitat que viu la vida i les relacions socials, sembla que hagi viscut ja una vida i mitja, i només té 26 anys. Apassionat de l’amistat, assaboreix els processos, a més dels resultats. S’estima més una feina menys agradable amb un bon equip humà que a l’inrevés. I està encantat de col·laborar amb els seus escrits a la nostra revista, perquè és un bon amic de Ciutat Nova.
Quins records tens de la teva infantesa?
Records d’estiu… Ens passàvem ben bé dos mesos en un apartament a la Costa Daurada: jugar a la sorra, a les nits amb els amics, banys a la piscina… Records de grans amistats, que m’han marcat a la vida. I també de les estades estiuenques als EUA, a casa d’una amiga de la mare. Eren dos o tres setmanes de vida de família, de vacances: el cafè dels pares amb canyella i les nostres llets amb cereals…
Què volies ser de gran, quan eres petit?
A la meva àvia paterna, Isabel, li vaig dir una vegada que volia ser metge, pescador i cuiner. Ella em va dir: “Això és molt fàcil, Lluís. Tu t’has de fer metge, així ajudaràs a la gent i guanyaràs calerons. Podràs comprar-te una barca i anar a pescar, i podràs cuinar el peix. Així seràs metge, pescador i cuiner”. I jo, bocabadat: “Ostres, àvia, quina bona idea!”.
A dia d’avui, no sé pescar, no m’agrada cuinar i els meus estudis són més socials que científics. Però… la idea de la meva àvia em va semblar molt bona.
Estudies o treballes?
Soc ni–ni, podríem dir… o no. M’explico: Vaig estudiar economia i dret a la UPF, però a 2n em vaig adonar que la meva vocació era la psicologia i he acabat també aquests estudis a la UOC. He treballat en recursos humans d’una empresa i en estratègia de negoci. Fa uns mesos ho vaig deixar i des de fa quatre visc a Colòmbia, a una comunitat terapèutica que es diu El juego, on es treballa en psicologia de grups i de conflictes.
Aquí i ara, feina i vida personal estan molt entrellaçades. El lloc on visc és el lloc on treballo, aportant a la comunitat el que he après al món de l’empresa, per mirar de fer-la sostenible i que més persones puguin aprofitar les teràpies que aquí es desenvolupen. I alhora, continuo en formació, perquè la metodologia aquí és molt diferent del que he estudiat.
Deixar plantada una bona feina… Potser no li dones massa importància al treball… Què és el que hi valores tu?
Valoro el treball, i tant que sí! És el que m’està permetent subsistir, ara que no tinc ingressos, gràcies als estalvis i a conduir una vida austera. El que valoro del treball és el procés, gaudir-ne fent el que fas… I sobretot, les relacions socials que es poden construir en l’entorn professional.
Se sap que les persones que viuen més felices son les que tenen una xarxa sòlida de relacions, que se senten ben acompanyats i estimats per la gent que els envolta. Si a la feina passem un terç de la pròpia vida, per mi no té cap sentit que a l’ambient de treball no hi hagi persones que valores, amb qui t’agradaria passar temps fora de la feina… Per això, m’estimaria més fer una tasca que m’agradi menys quant a activitat, però on em senti més acompanyat i pugui treballar en equip.
Un llibre o una pel·lícula que t’hagi agradat molt. Per què?
Mirant les meves llistes de llibres i pel·lícules preferides, et diré un de cada.
El dol es aquella cosa amb ales és un llibre de Max Porter. Una prosa poètica preciosa, una història d’un pare i dos fills que han perdut la mare i que reben la visita d’un corb, el dol. Preciós! Barcelona, nit d’hivern, és una pel·lícula d’humor, lleugera, que expressa la pluralitat que conviu a Catalunya, amb esperit mediterrani, molt divertida.
Valoro molt les relacions socials que construïm a la feina
Quina empremta voldries al món?
M’agradaria que se’m recordés com algú que estimava, com un bon amic, algú que va contribuir a donar importància a la salut mental, als nostres vincles i a les nostres xarxes socials com a principal manera de viure saludablement.
Què t’emportaries a una illa deserta?
Un aparell per escoltar música, o bé una guitarra. Si pot ser, m’emportaria alguna persona que vulgui venir-hi i viure-hi acompanyat. I llibres… millor, un e-book amb molts llibres descarregats.
Una persona, o dues, que t’hagin marcat positivament.
La meva àvia Isabel, que abans anomenava. Una dona fora d’aquest món: mare de 8 fills, avia de 18 nets, besàvia de 9 besnéts i pujant… Aquesta família nombrosa i ben avinguda és el que la fa més orgullosa. Amb el meu avi, estan molt enamorats, malgrat la forta demència d’ell en els últims anys. L’àvia és tota bondat, paciència, amor incondicional… Sap molt bé quan s’han d’acceptar les coses perquè no pots canviar-les i quan has de lluitar-les perquè pots influir-hi. El seu sentit religiós li ajuda a estimar i viure millor i està molt preparada per morir amb la feina ben feta.
Una sorpresa que t’hagi regalat la vida
Quina triar…! Potser, haver conegut el meu millor amic, a la universitat. Em coneix com si m’hagués parit, jo el conec que com si l’hagués parit; m’ha ajudat a entendre que al món hi ha persones que poden pensar molt diferent de tu i el que es obvi o fàcil per tu pot no ser-ho per a elles… Poder entendre això, és un regal, una sorpresa, no m’imaginava poder tenir una amistat així.
Per què ets amic de Ciutat Nova?
Ho soc gràcies a la família Rodríguez Salleras: soc molt amic del Jordi, col·laborador de CN, i del seu germà Pere. Compartim un sentit de l’espiritualitat, de la importància d’estimar, del diàleg, sobretot amb els que són diferents… També el Francesc, un altre col·laborador de CN, va descobrir els meus escrits al blog Alguns aprenentatges, que podien encaixar amb el to de CN i jo… encantat de ser una més de les centenars de veus que participen a la revista.
Aquesta entrevista ha estat publicada al número 188 de la revista: Quina feina!
Sobre l´autor
Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…