No és només malgrat això, sinó gràcies a això, soc feliç
La Mari Carmen resumeix en ella mateixa la figura del metge i del pacient. Per això, i perquè és amiga de Ciutat Nova, aquesta vegada conversem amb ella. Però és molt més que aquestes etiquetes: àvida lectora, li agrada explicar anècdotes perquè té un gran sentit de l’humor i se’n surt molt bé, li encanta viatjar, formar-se i compartir la vida amb els altres. I és feliç.
Quins records tens de la teva infantesa?
Bons. No va ser fàcil, però vaig ser feliç. Abans dels tres anys tinc present quan corria pel passadís en arribar el pare, per abraçar-lo… poca cosa més. Als tres anys vaig tenir poliomielitis i vaig estar molt greu, a punt de morir. Des d’aleshores va ser diferent: portava aparells ortopèdics, les persones amb discapacitat sortien poc al carrer, causaven sentiments de llàstima en els altres, i per això un se sentia acomplexat, els nens et miraven regular i alhora, amb curiositat… En aquest context, tinc molt bons records de la meva família, que em tractava de manera normal, tot i que no eren els clixés estàndard. I recordo també un veí de l’escala de la meva edat, que sempre em va tractar com una més: venia a jugar a casa meva, jo a la d’ell… Li estic molt agraïda perquè em va ajudar molt.
Què volies ser de gran, quan eres petita? I això…, ha quadrat amb el pas del temps?
Doncs sí. Per les meves circumstàncies, els nombrosos ingressos, operacions, rehabilitació, etc., i també pel tracte amb el personal sanitari –perquè jo m’adonava que progressava gràcies a ells–, tot plegat em va fer desitjar treballar en el món sanitari. Em deia: Vull ser una persona d’aquesta professió per tractar les persones com s’haurien de tractar. Per guarir-los, si pot ser, o, si més no, per tenir-ne cura. Així ha estat: he pogut exercir la medicina durant molts anys, en l’atenció primària, i ha estat una satisfacció i un regal. Molts pacients em deien: “Ai, doctora, com es veu que m’entén perquè vostè ho ha passat…”. La meva experiència m’ajudava a posar-me a la pell de l’altre i mirar de tenir-ne cura segons com captava que volien ser cuidats.
Un llibre o una pel·lícula que t’hagi agradat molt. Per què?
M’agrada molt llegir i m’encanta el llibre Martes con mi viejo profesor: diu tantes coses que jo sento però no sé posar en paraules: sobre la vida, la mort, la malaltia, les relacions… És un bon llibre, d’aquells per anar subratllant i tornar a llegir-lo.
Una pel·lícula que es coneix poc però és estupenda és El fin es mi principio. Basada en un llibre i en fets reals, sobre la vida d’un periodista italià corresponsal en diversos països d’Àsia que després de moltes aventures, diagnosticat d’una malaltia terminal, recorda les seves vivències al costat del seu fill i així, tanca el cercle de la seva vida.
Passar pel món i deixar-hi una empremta: quina voldries que fos la teva?
Sí, m’agradaria deixar-hi una empremta, però que servís, que fos útil. Per tant, una empremta d’amor, perquè penso que, al cap i a la fi, el que resta de debò és l’amor.
Què t’emportaries a una illa deserta?
No m’ha agradat mai aquesta pregunta. La veritat és que jo no aniria mai a una illa deserta, em moriria de seguida. Per una part, perquè soc poc hàbil i, sobretot, perquè sense persones no sabria viure-hi. Em podria emportar alguna cosa, però sense persones, sense relacions… què hi faria?
Una persona o dues que t’hagin marcat positivament.
Tota la meva família, perquè m’han ajudat a ser el que soc, també en els moments difícils, a aixecar-me quan queia, físicament i emocional. Per altra part, Chiara Lubich, fundadora dels Focolars. Conèixer aquest esperit de la unitat i la fraternitat amb 15 anys va ser una transformació per a la meva vida: se’m van passar de cop els complexos, em va ajudar a sortir de mi mateixa i a madurar d’una altra manera, en la fraternitat i l’amor, com a motor per moure el món.
Viure la malaltia com a pacient i metge: veure-hi i donar esperança
Una sorpresa que t’ha regalat la vida.
No sabria dir-ne una en particular, són moltes, coses petites: una posta de sol meravellosa amb persones que m’estimo, unes muntanyes, una floreta enmig d’una vall, un ocell que vola, un nen que et somriu, la mà d’una persona que m’estreny la meva…
Ser metge i pacient alhora: això fa entendre la salut d’una altra manera?
Per descomptat. És una sort poder situar-me a una banda i a l’altra: quan faig de pacient, em sembla que puc entendre més el sanitari que està al meu costat, o des de la meva posició de metge, comprendre molt més el pacient.
M’ha marcat moltíssim la meva discapacitat. Sens dubte, m’ajuda a apreciar la importància de la salut, a curar-la amb l’exercici i un estil de vida sa i equilibrat. I també a saber viure la malaltia: acceptar-la i, en moments així, mirar de veure-hi i donar esperança. Intento saber viure bé i ajudar a viure bé als altres ja sigui la salut com la manca de salut.
De què depèn, sobretot, la salut de les persones? De les constants vitals o de les relacions amb els altres, amb un mateix, amb l’entorn?
És quelcom integral… Hi ha moltes dimensions: física, emocional, psicològica i espiritual. La salut seria mantenir l’equilibri entre totes aquestes vessants. Una persona sana no només és la que té les constants bé i se sent sana. Implica també tenir unes bones relacions amb els altres, estar bé amb un mateix, saber acceptar, perdonar, estimar… també als altres i a l’entorn, perquè nosaltres som també part d’aquesta naturalesa que hem de cuidar.
Per què ets amiga de Ciutat Nova?
Perquè és una forma d’expressió d’aquest esperit de fraternitat universal i aquí estic, mirant de recolzar-la en aquesta fascinant aventura.
Hi ha alguna cosa que no t’hàgim preguntat i que voldries dir-nos?
Doncs sí, una cosa més. Com us deia, de petita era feliç, no obstant haver-hi moltes coses que no podia fer… Durant una estada d’alguns mesos a l’hospital després d’una operació, el metge va arribar amb un grup nombrós d’estudiants de medicina i els va explicar el meu cas. Va fer una llista llarguíssima de tot el que tenia i al final els va dir: “I, malgrat tot això, la Mari Carmen és feliç”. La veritat és que em va agradar aquell malgrat això…. Tanmateix, amb el temps i tantes circumstàncies, a través de les quals la meva relació amb Déu s’ha enfortit i ha madurat, ara no només dic malgrat, sinó gràcies a (tot el paquet de la meva vida) soc feliç.
Sobre l´autor
Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…
Gracias por esta entrevista y sobre todo por las respuestas de M.Carmen.La felicidad está en el corazón de quien ama y vive por los demás