La Isabel és una amiga meva i de Ciutat Nova. Hem compartit moments diversos de la vida, activitats, àpats… Hem conversat moltes vegades i ara, també ha accedit a fer-ho a través de les pàgines de la revista que tant estima.
Què és el que més t’agrada de la teva ciutat natal?
Vaig néixer a Girona l’any 53 i hi vaig viure fins al 2007 en què vaig anar a viure a un poblet de l’Empordà que s’anomena Arenys d’Empordà. De Girona el que més m’agrada és el Barri Vell. I del meu poble el silenci, la pau.
Quins records tens de la teva infantesa?
Jo vaig ser la petita de tres germans. Més que anècdotes amb ells, de quan era petita recordo la mirada de complicitat dels meus pares: es palpava el seu amor fort i segur, tot i els patiments que varen viure.
Què volies ser de gran, quan eres petita? Ha coincidit amb el pas del temps?
Volia ser metgessa. De fet vaig començar els estudis i la motivació per a mi, era sobretot religiosa: tenia la intenció de servir Déu en els més pobres. Però amb el temps, vaig entendre uns altres camins per a la meva vida: vaig casar-me i vaig fer la carrera de mestra; a la nostra família hem tingut 6 fills i, de moment, tinc 15 néts.
Què t’emportaries a una illa deserta?
Si hi hagués d’anar sola, un llibre.
Què és el primer que penses en desvetllar-te?
La veritat és que el que em ve al cap és: “Tinc un nou dia per estimar”
I l’últim, abans de tancar el llum?
Repassant el dia viscut, brolla dins meu espontàniament l’adreçar-me a Déu i dir-li: “Senyor, perdona’m les errades”, amb un desig d’arribar a viure cada vegada millor el propòsit d’estimar que m’he fet de bon matí.
Una sorpresa que t’hagi regalat la vida.
T’ho dic de cor: enamorar-me i casar-me.
Com voldries que et recordessin els altres?
Com a algú amb qui han pogut comptar sempre.
La pregunta anterior ens situa en l’escenari de quan siguem morts… Penses de vegades en la mort?
Sí, sovint. Penso que és com arribar a casa, després d’un llarg viatge. En certa manera, tinc ganes d’arribar-hi, no vol dir això que estigui esperant morir, ni que ho desitgi. Estic feliç de poder estar a la terra, al mig dels que estimo i m’estimen, i poder donar-ho tot de mi… però, des de la meva experiència de fe, penso que ha de ser bonic arribar i descansar en la Pau de Déu.
Amb sinceritat, no em fa por la mort, és una vella amiga.
No em fa por la mort, és una vella amiga
Una vella amiga… Has viscut de prop la mort?
Sí. La meva filla petita, Nineta li dèiem, encara que es deia Isabel, era una nena alegre, sempre amb un somriure, estudiosa, empàtica amb les companyes de classe i a la família, amb els seus germans. Però, quan tenia uns 15 anys, va emmalaltir. Al principi semblava anorèxia, perquè va deixar de menjar però finalment ens van dir que es tractava d’un Trastorn Límit de la Personalitat (TLP). La conseqüència és que no volia viure, deia que no tenia dret de viure, que havia de morir… i es va autolesionar moltes vegades. Per més metges i institucions que vam voltar el meu marit i jo per intentar ajudar-la, tot va ser inútil, després de 9 anys de dura lluita per salvar-la, un dia va ser el definitiu: es va tirar a la via quan passava un tren. Tenia 24 anys.
Va ser el primer encontre fort amb la mort. Una mort antinatural, per dir-ho d’alguna manera, que “no tocava”. És natural que morin els avis, els pares… però una filla, no. Però, aquesta mort, tan dolorosa per a mi i per a tota la família, va tenir un vessant positiva: va fer que ella no patís més. Haurà arribat al cel, n’estic certa, i això em dona alegria. Pel que fa a mi, enfront del dol, en consciència i davant de Déu, vaig veure que tenia dues alternatives:
· posar-me a plorar en un racó i no aixecar-me mai més.
· mirar als que ploren al meu costat i ser el seu consol. Estimar.
Vaig triar aquesta segona.
Per què ets amiga de Ciutat Nova?
Perquè hi trobo rectitud d’idees, obertura, esperança. Sobretot, tal com està avui el món, necessitem revistes com Ciutat Nova. Gràcies per ser-hi!
Aquesta entrevista ha estat publicada al número 192 de Ciutat Nova: Morir: l’art de viure
Sobre l´autor
Ciutat Nova és una part de mi. Sóc llicenciada en Filologia Hispànica i amb formació en periodisme, un tàndem ideal per a una amant de les llengües, de les paraules i de la comunicació. Mitja vida a València, on he nascut, i mitja vida a Catalunya, un altre bon tàndem…