La meva experiència de recórrer Barcelona buida em fa reflexionar sobre el valor de les persones, els ciutadans que habiten i conformen una ciutat. Els ciutadans que li donen el seu ritme i latència.
El Passeig de Gràcia sense les persones que el caminin esdevé un espai com qualsevol altre, sense res de particular; no li serveixen de res els seus fanals, les seves botigues exclusives… igual que al Gòtic, al Born. Si pels carrers no hi ha cors caminant, no hi transcorren històries i tot perd l’encant, la raó de ser.
Arribo al mar, tota la seva immensitat també està tancada i no em fa il·lusió sentir-me privilegiada veient el mar, perquè no ho puc compartir, aquesta sensació em confirma allò que he llegit tantes vegades: els humans som criatures socials, no ens serveixen de res el mar, els parcs, la ciutat… si tot està buit, si estem sols en aquests espais construïts per ser compartits.
Els bancs del meu barri, que sempre estan tan plens d’avis prenent el sol, ara són inerts com estàtues en un dia carregat de primavera.
Les mans treuen el cap pels balcons com el presos treuen el cap de les seves cel·les, però ningú està pres. M’adono de la meva comparació i llavors reflexiono… Quants presos voldrien la nostra presó aquests dies!
Hi ha tanta necessitat per compartir d’aquest costat de les pantalles, d’aquest costat del telèfon, d’aquest costat. La ciutat buida porta a dins seu infinites oportunitats de connectar (més literal que mai) des de dins dels balcons, des de dins d’un mateix. Tot caminant veig i sento veïns que parlen de balcó a balcó, de balcó a carrer i de carrer a balcó. S’expliquen com ho porten, s’expliquen què faran a la nit, què faran quan això acabi, quan acabarà? Escolto que algun pregunta.
Des del carrer els edificis esdevenen vinyetes de còmic amb diàlegs tan vius i sincers com mai els havia vist. Ara tots tenen temps de parlar i quan pregunten “Com ho portes?” estan disposats a escoltar de veritat, i qui explica està obert a compartir com transita aquesta experiència tan particular. Les converses esdevenen espais de trobades reals i el barri es fa comunitat, tot i que “la comunitat” es genera en certs barris més per circumstància que per opció, pot ser que a la fi, quan els bancs es tornin a omplir, quan els carrers tornin a ser transitats, quan sortim d’aquest parèntesi particular, estiguem preparats per tornar a mirar als ulls i preguntar: Com estàs? Sense tanta pressa, amb més presència, amb més amor.
Sobre l´autor
Fotògrafa Vivencial des de 2014. Col·labora amb Ciutat Nova en la secció d'Històries Vives i la imatge visual de la revista.