Ariana

L’Ariana em va rebre a casa seva, convidant-me a descobrir el lloc on conflueix la seva vida quotidiana i també l’artística. La mateixa vida que ha acabat convertint-se en Evoéh, un projecte musical molt especial al qual ella posa la veu. Abans de començar a parlar, em va oferir un té. Després, ens vam asseure i, entre rialles i glops, vaig descobrir la meravellosa persona que s’amaga darrere la cantant.

Naixem cantant?

A mi, la vida m’ha conduït cap al cant. Jo vaig créixer en un poble de menys de 100 habitants, en un entorn on cantar era molt normal. La meva mare cantava tot el dia a casa. Cantar era una part natural del meu dia a dia, cantar per cantar… Només es tractava de cantar una nota darrere una altra. El cant formava part de mi.

 

Com es va convertir el fet de cantar en la teva forma de guanyar-te la vida?

Vaig començar a treballar com protèsic dental, però sempre taral·lejava mentre confeccionava dentadures. (Comença a riure i em contagia) La parella d’una amiga tenia un grup de rock i em van convidar a fer una audició. Ells sempre em deien: Deixa ja les dents i estudia cant! (Torna a riure) Això del grup de rock no va funcionar però jo vaig començar a estudiar cant i se’m va obrir el món.

 

I com va anar?

Va ser el començament del “meu infern reglat”, van començar els complexos i les comparacions. Ja no era només fer el que jo volia fer, sinó fer el que tocava. Havia de fer les coses d’una manera determinada, entrava l’intel·lecte en el cant. Una vegada es passen aquests alts i baixos, es quan t’enriqueixes perquè aprens la tècnica.

 

Com segueix la història?

Va aparèixer en Jesús, que treballava i estudiava a la mateixa escola que jo. Vam començar a tocar al carrer, al Gòtic, amb el nostre carnet. Aleshores vam descobrir que teníem bastants coses en comú: ens agradaven les cançons populars, les andaluses. Ens vam adonar que aquest gènere musical s’havia fet per “cantaor” o “cantaora” i en òperes, però nosaltres volíem fer alguna cosa diferent… Cap dels dos no es veia amb cor d’escriure lletres i aleshores vam descobrir les poesies.

 

I aleshores neix Evoéh. Què és i què fa?

Evoéh és un projecte artístic viu que es basa en les lletres, les melodies i els inicis musicals tradicionals que, per exemple, podria cantar un pastor en algun lloc del món. Evoéh, doncs, aborda diversos gèneres diferents i els reinventa, convertint-los en projectes diferents i únics, ja que a cada projecte li afegim cordes o una ballarina, per exemple.

 

I per què el nom d’Evoéh?

Necessitàvem un nom impersonal, volíem un so, ens agradava el so de la E. Evoéh és un cant de l’alabança, de l’alegria que trobem en les arrels musicals europees.

 

Deixant enrere la part professional, com estàs ara mateix?

Estic gaudint del que faig perquè m’ha costat molt d’esforç arribar fins aquí. Escoltar-me a mi mateixa cantar, a vegades, encara ara se’m fa difícil. Justament ara començo a poder-me escoltar i dir: d’acord, no està malament.

 

Ser la veu del grup. Com ho portes?

A mi el que m’ha ajudat molt és veure’m i sentir-me com un canal, perquè la música per a mi està molt per sobre. Ser un canal et fa més fort en el sentit de creure-t’ho de veritat perquè tu has de creure-t’ho i creure també en el que fas per tal que així, quan ho mostris, arribis als qui t’escolten. Si el públic percep que no et creus el que fas, la màgia desapareix.

 

Té ego qui canta?

Qui canta ha de tenir un toc d’excentricitat perquè en el moment en què puges en un escenari canvies el xip i et converteixes en comunicador. L’aplaudiment es converteix en part del que reps i això, a vegades, va lligat a la vanitat. Per això t’ha d’agradar el que fas i sentir aquest petit ego, si no no ho mostraries.

 

Tens moltes referències?

Jugues amb el complex, sempre vols ser millor que tu mateix. Sí, pots tenir referències però al final és quelcom que sempre té a veure amb tu.

 

Què ha de tenir un intèrpret perquè t’arribi?

Primer m’ha d’arribar la música que fa, més que ell o ella mateixa. Quan un intèrpret, d’alguna manera, posa per davant la seva personalitat a la música que fa, no m’arriba, però això és molt subjectiu i personal. Té a veure amb aquest canal que comentava abans. La música no ens pertany, és un regal, nosaltres som els canals que la portem. La música és molt més que cantar i tocar. La música és un conjunt de moltes coses.

 

Un color: Verd en totes les seves gammes

Una paraula: Amor

Un lloc: El meu poble, el riu, la vista de la muntanya des de la casa dels meus pares

Un moment: Gronxar-me sota un pomer davant d’una granja

Una cançó: Milonga del moro judío, de Jorge Drexler