Autisme: una altra manera de veure el món

Amb només 10 anys d’edat, l’autor d’aquest conte transmet la seva percepció de l’autisme per la coneixença directa que en té.

 

Me’n recordo com si hagués passat ahir…

Aquell dia, havia de fer una entrevista amb els pares d’un nen nou. Estava entusiasmada, ja que m’ agrada molt que vinguin nens nous a l’escola. Cada nen es un món diferent, i això fa que a la classe i hagi molta diversitat de maneres de ser, de caràcter, d’actuar davant de dificultats, de resoldre coses etc…

Però no va ser la millor de les entrevistes, perquè em van comunicar que aquell nen tenia TEA (Trastorn de l’Espectre Autista). No és que fos una cosa dolenta, però vaig sentir-me neguitosa i el cap em va començar a fer voltes: I si no encaixa amb els altres nens? I si s’enriuen d’ell? Com el faré entendre que alguna cosa no esta bé? etc…

Els pares em van explicar el caràcter i les necessitats d’en Joan; de vegades es posava molt nerviós, li molestaven els ambients amb molt soroll, no entenia les bromes, no sabia dir mentides, no parlava gaire, no entenia les amenaces, per Guillem Mac Poyatos era incapaç d’entendre com es sentien els altres, em van recomanar que a l’hora de parlar amb ell ho fes davant seu, amb un to de veu suau, cridant la seva atenció i mirant-li als ulls, la rutina el feia sentir segur, però els pares volien que fes totes les activitats. També, em van dir que necessitava, com qualsevol altre nen, que li expliquessin el que estava bé I malament, em van dir que feia poc que ells sabien que tenia TEA i fins llavors havien tingut varis problemes amb els antics companys de classe. Per això havien decidit canviar-lo d’escola.

Quan vaig arribar a casa vaig posar-me a buscar informació com una boja sobre nens amb TEA per Internet.

El dia següent vaig explicar als meus alumnes que en una setmana tindrien un company nou. Els vaig dir que aquell nen era Autista i que segurament li costaria relacionar-se. També els vaig dir que no li agradaven els ambients amb sorolls, que es fixaria molt amb els detalls i que segurament, no li interessarien moltes coses que a ells sí. Tot això que us he explicat és perque l’enteneu -els vaig dir- però us demano que no el tracteu com si fos diferent, teniu-lo en compte, jugueu amb ell, parleu-li tal com us agradaria que us parlessin a vosaltres. Per que ho entenguessin els vaig dir que en Joan tenia una altra manera de veure el Món, els nens em van començar a fer preguntes:

– Laura: Això és una malaltia?

– Jo: No, ha nascut així, com us he explicat, és una manera de ser.

– Marc: Vols dir que no jugarà amb nosaltres?

-Jo: No Marc, ja ho anirem descobrint.

-Núria: Doncs, si dius que es fixa en els detalls és que és llest… o no?

-Jo: Que tingui autisme no vol dir que no sigui llest, els seus pares m’ han dit que cada vegada li costa menys aprendre.

Per cert nois ja es hora del pati, vinga a jugar!!!

– (Tots els nens): Adéu.

Van sortir i jo vaig començar a pensar en el que m’havien dit els seus pares, em vaig començar a preocupar de veritat i vaig cridar: “els nens dels altres cursos! No l’entendran! Se’n riuran! El molestaran! He d’avisar als altres professors perquè haurien de fer una xerrada amb els seus alumnes sobre aquell nen”. Vaig interrompre en totes les classes amb mestres enfeinats, i tots em van dir que el mateix dia farien la xerrada; després d’això em vaig sentir molt més tranquil·la.

Set dies més tard…

– Hola nois i noies, avui vindrà el nen nou!

El Joan quan va arribar al col·legi no semblava interessat en els companys perquè es va posar a jugar amb l’esborrador i jo vaig dir:

– Va, tothom a saludar-lo.

-I tots els nens: Hola Joan!”

Després va començar a plorar i vaig recordar a tots els alumnes: “Nois, us ho vaig explicar, no li agraden els ambients amb soroll. Aleshores el nen va callar i es va posar a jugar amb l’esborrador i jo el vaig portar a la seva taula, ell va començar a jugar amb el llapis i la goma, el vaig posar al costat de l’Anna, la nena més comprensiva de la classe, aquella nena era un tros de pa i el va cuidar molt i molt bé. Va arribar l’hora del pati, tots van sortir, i a mi, per cert em tocava vigilar pati, això em tranquil·litzava j a que jo podria estar pendent d’ell; em vaig fixar en que en Joan estava mirant contínuament una fulla amb una gota d’ aigua a la punta, i em va venir al cap el que vaig trobar a Internet… els nens amb Autismes es fixen molt en els detalls.

-Riiiiiiiiiing!! Riiiiiiiiiing!! Va sonar el timbre del pati i quan tots estàvem a classe els vaig donar un foli a cada nen de la classe ja que tocava plàstica. Em vaig fixar molt en el que feia en Joan i em vaig adonar què estava dibuixant la fulla i la gota a la punta, era genial, semblava una fotografia. Quina passada!! vaig pensar. Va dibuixar cada detall des de la tija a la punta on hi havia la gota, els nervis, la tija, etc. Aleshores vam penjar en un suro tots els dibuixos. Quan els pares d’en Joan van arribar, els vaig ensenyar la meravella de dibuix que el seu fill havia creat i van quedar meravellats.

A l’endemà el nen semblava més interessat pels estudis ja que m’estava escoltant i jo estava molt feliç. Durant una estona vaig aconseguir cridar la seva atenció i a l’hora del pati vaig veure que estava jugant amb l’Anna, vaig pensar que per ser el seu segon dia els altres l’havien acceptat perfectament.

Un dia sense voler, en Joan va fer ensopegar un nen de 6è que tenia molt males puces i aquell nen es va girar i va picar a en Joan. Tots els nens de la meva classe van anar a protegir-lo, van renyar al nen de 6è i els nens de la classe van venir amb en Joan perquè li curés la rascada.

I quan va acabar l’hora del pati vaig felicitar-los per ser una classe tan unida, estava tant contenta amb ells que vaig proposar fer una activitat en grup. Tots els nens es van posar d’acord, fins i tot en Joan, per fer un dibuix col·lectiu de tota la classe: va quedar perfecte! Quan me’l van ensenyar gairebé plorava d’emoció ja que jo també estava al dibuix.

Quan van arribar els pares els vaig explicar el que havia passat i ells van dir que estaven orgullosos de la unitat que jo estava creant en aquell grup de nens i nenes. També, abans d’ anarse’n em van explicar que formaven part d’una associació de famílies anomenada Viu Autisme i que m’aniria bé anar a una xerrada, i això mateix vaig fer, el divendres següent feien una reunió, vaig anar-hi i vaig adonar-me que en aquella associació hi havia gent molt simpàtica I que el que feien era molt important.

Aquell nen al final va acabar encaixant perfectament amb els companys I companyes. Jo vaig quedar satisfeta I em vaig fer sòcia de l’organització per col·laborar.

Guillem Marc Poyatos (10 anys)

Text publicat originalment a la revista Ciutat Nova 158 (abril/maig 2015)

---

Més informació:

Web de l’associació Viu Autisme.

Pàgina de Facebook de Viu Autisme.