img_0626Un llampec en un cel serè. Una galleda d’aigua freda. Hi ha moltes maneres de definir el “no” als acords de pau entre el govern de Colòmbia i les Farc, signat dilluns passat, desprès de 4 anys de les negociacions a Cuba.

X La victòria s’ha produït per un estret marge, el 50,5% contra més del 49% que ha votat a favor. Sembla, però, que l’element essencial hagi estat l’absentisme: només el 38% dels votants ha acudit a les urnes. Cap sondeig havia previst aquest resultat. Ben al contrari: el sí es proclamava victoriós, amb percentatges que variaven entre el 55 i el 62%. Com es pot explicar, llavors, un resultat tan desastrós, una setmana després de la cerimònia de la signatura oficial del final de la guerra interna amb la guerrilla de les Farc, en presència d’una desena de caps d’estat, uns quaranta ministres d’Afers Exteriors i dels líders d’organitzacions internacionals, com ara el secretari general de l’ ONU?
La dreta, capitanejada per l’ex-president Alvaro Uribe, ha emprat un discurs que ha transformat els acord de pau en una mena de sovietització del país; i el govern hauria claudicat davant les pretensions de la guerrilla, que es beneficiaria d’una generosa amnistia, gaudint d’alguns escons al Parlament nacional i podent participar com a organització política en la dinàmica nacional. Veritats parcials presentades com la ruta del Titànic.
El rancor a les Farc ha fet la resta, en un país polaritzat políticament. Al camp de les forces compromeses a donar suport al sí, sembla que s’hagi reduït l’esforç de portar a fons la campanya, dormint-se potser sobre els llorers del suport dels mitjans, de la comunitat internacional i de la sensatesa dels acords signats amb la guerrilla. De fet, des de l’inici de les negociacions, s’ha evidenciat la necessitat d’un treball pedagògic per explicar a l’opinió pública el procés que s’estava duent a terme. Tot semblava anunciar un resultat pràcticament descomptat…
Si és veritat que sembla generosa la concessió de penes alternatives a qui ha comès crims de guerra, a canvi de l’assumpció de la culpa i de la responsabilitat en els casos de matances ferotges, també s’ha de dir que endegar un rosari de processos que, per un elemental sentit de la justícia també hauria d’incloure els crims comesos pels paramilitars i per les forces armades (que són més nombrosos), significaria submergir-se en una sèrie de judicis derivats del conflicte que duraria decennis. I l’efecte seria el contrari de la desitjada reconciliació.
No és casualitat que el «Sí» hagi comptat amb el suport de nombroses víctimes de la guerra, entre les quals l’ex-candidata a la presidència Ingrid Betancourt i Clara Rojas, la seva col·laboradora (avui diputada), segrestades durant 6 anys per les Farc, o bé els familiars dels 11 diputats departamentals assassinats el 2002, a més de diverses organitzacions que les apleguen.
Què passarà ara? No és fàcil de preveure-ho. De moment, sembla oportuna la declaració de les Farc llegida pel seu líder, Rodrigo Londoño, en la què el grup ha anunciat la seva voluntat de continuar el camí de la pau, “utilitzant la paraula com l’única arma per a la construcció del futur”. El president Juan Manuel Santos, que ha posat en joc tot el seu prestigi polític i ha admès sempre que no disposava d’un pla alternatiu, ha reiterat la seva convicció de continuar treballant per la pau, i ha convocat totes les forces polítiques a construir un acord nacional per afrontar la situació. De la seva part, Álvaro Uribe ha moderat el seu discurs, invitant a renegociar alguns aspectes de l’acord de pau, especialment la qüestió de la justícia transitòria i la reparació a les víctimes del conflicte, a la qual també les Farc haurien de participar amb els béns que tenen a les seves mans.
Com sol passar a la vida, el desafiament consisteix en transformar una debilitat en força.
En el pla polític, cal aprendre la lliçó que no es pot donar mai per descomptat un resultat, i que hom no s’ha d’embarcar en un procés d’aquest tipus sense preveure’n totes les alternatives. La democràcia colombiana té, per tant, l’oportunitat de construir, peça a peça, la complexitat d’una convivència pacífica que té necessitat de recórrer un llarg camí. L’alternativa és el caos.

Alberto Barlocci (04-10-2016 )

Article original en italià a Città Nuova

 

 

Acerca del autor

Más artículos

Ciutat Nova: Revista trimestral donde descubrimos y compartimos historias y proyectos inspiradores y cercanos para fortalecer #vínculos positivos. #diálogo

0

Finalizar Compra