Crisi de Déu o de la imatge de Déu?

La imatge no és allò que representa

René Magritte, a finals dels anys 20, va pintar un conegut quadre en el que es veia una pipa i, a sota, la frase: Ceci n’est pas une pipe (Això no és una pipa). Tenia raó. El quadre no era una pipa, sinó la imatge d’una pipa. Una cosa és la percepció de la realitat i altra la interpretació que en fem. De la mateixa forma que diferenciem una pipa de la seva imatge, avui distingim Déu, de les imatges de Déu; Jesús, de les imatges de Jesús; l’esperança, de les imatges de l’esperança, com bé va escriure el pastor i teòleg alemany Gerd Theissen.

Feta aquesta distinció, més que una crisi de Déu en la nostra societat, el que estem identificant és una crisi de la imatge o del concepte de Déu. Lluís Duch, doctor en antropologia i teologia per la Universitat de Tübingen, assenyala en un dels seus treballs recents sobre aquesta temàtica que l’actual imatge de Déu resulta irrellevant i sense cap interès per a una gran majoria de ciutadans.

El problema rau en el fet que moltes persones confonen Déu amb les imatges que, paradoxalment, les esglésies han tramés del Misteri de la divinitat al llarg de la història i que moltes d’elles difícilment poden ser assumides per una generació anomenada ja post-cristiana i post-moderna.

Són molts els que consideren el fet religiós com quelcom que pertany a un passat fosc i supersticiós o com un anacronisme cultural. A la vella Europa, creix l’agnosticisme i l’ateisme i Déu és expulsat de molts cercles. Moltes d’aquestes posicions de descreença són el resultat de falses imatges interioritzades de la divinitat. Cosa diferent és el manteniment de la dimensió espiritual de l’ésser humà que, al ser quelcom intrínsec a la seva pròpia natura, cerca, per altres camins, omplir el buit que ha deixat la creença en un ser suprem.

Quan una imatge de Déu ha arrelat en l’imaginari mental, costa modificar-la. És necessari prendre consciencia de la distorsió i interioritzar un nou concepte més coincident amb la natura de la divinitat. Les imatges mentals de Déu que reclamen la seva revisió són moltes. Dues de les que són a la base de moltes postures agnòstiques i atees són entendre Déu com un ésser punitiu que impedeix una vivència joiosa de la vida i el pensar que Déu, si vol erradicar el mal i no pot, no és omnipotent i que si pot però no vol, és que no és bo.

La imatge d’un Déu repressor

Hi ha imatges que provoquen el rebuig de Déu com resultat d’una lectura literal dels textos bíblics que donen a entendre un Déu allunyat, distant i, fins i tot, repressor, que extermina el món mitjançant un diluvi, que dona mort als primogènits d’Egipte o ordena la mort d’homes, dones, vells, nens innocents… durant la conquesta de la terra promesa. És la imatge del Déu que castiga. Cal explicar que molts relats de l’Antic Testament s’han d’entendre com narracions pedagògiques que pretenen despertar i mantenir la fe d’Israel en el Déu que es manifestava en la seva història.

Encara hi ha persones que interpreten i ensenyen que determinades situacions de la temporalitat com accidents, malalties, atur, dificultats econòmiques… tenen el seu origen en Déu -per allò que tot ve d’ell- i que, fins i tot, són un càstig amb una finalitat exemplificant. I, clar, aquesta imatge d’un Déu que premia i castiga selectivament, per raons més properes a l’atzar que a altra cosa, l’home i la dona del segle XXI no la pot assumir.

Aquesta imatge que inspira desconfiança ha de ser eradicada mitjançant la figura històrica de Jesús de Natzaret, expressió de la veritable natura de Déu: l’amor. Jesús ens permet descobrir que davant Déu no hi ha lloc pel recel, que Ell és amb nosaltres acompanyant-nos en totes les nostres circumstàncies, des de les més gratificants fins les més punyents que hàgim d’afrontar.

Déu no és un ésser repressor. Déu és la font de la vida, del bé, de la bellesa, de la perfecció, de l’harmonia, de la pau, de la serenor, del goig…

La imatge d’un Déu impotent davant el mal del món

La imatge d’un Déu silenciós davant el problema del mal és quelcom que també requereix explicació. Sembla que el dilema d’Epicur hagi arrelat en l’inconscient col·lectiu i no acabem de resoldre l’equació de com és possible compatibilitzar el poder i la bondat de Déu amb la realitat de tant de mal en el món. En primer lloc, és necessari entendre el principi de l’autonomia de la creació. El món es mou per les seves pròpies lleis naturals i tot el que pertany a l’espai i al temps està subjecte a la limitació, l’evolució, el deteriorament i l’extinció. Déu no és la causa dels efectes propis de la contingència del món, siguin terratrèmols, riuades, volcans, inundacions… amb les conseqüències que els segueixen com són les víctimes innocents.

Tampoc podem imputar a Déu les situacions personals que hem d’afrontar com la malaltia, el procés d’envelliment…; continuen sent el resultat de les lleis, en aquest cas, biològiques. No és possible un món sense aquestes manifestacions que no són més que expressió de la seva temporalitat.

Un segon aspecte és el mal moral que té a veure amb el mal ús de la llibertat. Si bé el mal sempre tindrà un punt de misteri, molts mals són el resultat de les nostres accions: construir habitatges de baixa qualitat, per assolir més benefici econòmic en una zona sísmica, acabarà tenint conseqüències letals. És el comportament humà el que hi ha al darrera del tràfic de blanques, els nens soldats, la corrupció, la injustícia, el crim organitzat, el tràfic de drogues, l’engany… És l’abús de substàncies tòxiques com l’alcohol, les drogues… el que pot acabar en una malaltia greu. Queda clar que, en molts casos, no cal buscar fora de nosaltres l’etiologia del mal, sinó dins de nosaltres mateixos. El problema no és Déu, som nosaltres.

Cal modificar, doncs, aquesta imatge d’un Déu allunyat de la realitat, per la d’un Déu present, que ens embolcalla i ens acompanya al bell mig de les nostres circumstàncies i que no és absent en el patiment o la desgràcia resultat de la finitud del món o de les conseqüències del mal moral.

Conclusió

Les imatges de Déu no són Déu, ja que les transcendeix totes. El millor apropament que podem fer a la divinitat és mitjançant Jesús que va dir que qui l’havia vist a ell, havia vist al Pare del cel. Jesús és, la imatge fidedigne de Déu que eradica tots els conceptes distorsionats que al llarg dels temps ens hem fet de la divinitat. Ceci n’est pas une pipe.