La malaltia, l’envelliment i la mort són conseqüències del nostre estat existencial: naixem, creixem, madurem, envellim i morim. Són resultat de la finitud. Formen part de la vida.
Creences
No cal apel·lar a instàncies divines ni diabòliques per explicar la malaltia, l’envelliment i la mort. El món creat és autònom i segueix les seves pròpies lleis físiques, biològiques, sociològiques…
La malaltia i la mort tampoc són conseqüència del pecat de ningú, com històricament també s’havia cregut quan la religiositat impregnava la vida de les persones. Davant d’un home cec de naixement li varen preguntar a Jesús qui havia pecat: ell o els seus pares (Joan, 9:2) i la seva resposta va ser contundent: ni ell ni els seus pares. Per tant, els protestants no creiem en aquesta relació de causa-efecte entre pecat i mort física.
Què creiem que succeeix amb la mort? Que la vida no acaba amb la mort; que, d’alguna manera, segueix; no en l’espai-temps, sinó en l’àmbit de Déu. El “com” és un misteri. El cos glorificat del qual ens parla el Nou Testament és com una metàfora o un arquetip d’aquesta nova realitat que esperem. Es sembra el gra de blat i neix l’espiga.
La mort trenca els vincles de la persona que ens deixa amb el seu entorn. S’enceta un temps de dol en el qual cal aprendre a conviure amb el dolor emocional resultat de la pèrdua dels lligams i dels vincles amb La persona que ens ha deixat.
L’esperança del retrobament en l’àmbit de Déu pot apaivagar els aspectes més crítics del dol, com ara la negació, el ressentiment, la frustració, la tristor… Aquesta esperança és una font de consol. El dolor per la separació queda esmorteït per l’esperança del retrobament.
Rituals
La vetlla
La vetlla d’un difunt té arrels antropològiques i culturals. La vetlla dels meus avis va ser a casa. Familiars i veïns es van aplegar durant tota la nit. La vetlla dels meus pares va ser al tanatori amb un horari establert pels serveis funeraris.
En tos dos casos, i des d’una perspectiva psicològica i de cristians reformats, la vetlla té una funció d’acomiadament de la persona difunta i d’empatia i acompanyament vers els familiars.
Els funerals
Els funerals, o servei religiós de comiat, que es poden fer en la pròpia església o a la capella del tanatori, són austers. No creiem que d’aquest acte depengui el futur etern del difunt. No és una cerimònia d’intercessió. No hi ha invocacions ni pregàries per a la seva ànima.
És un acte d’acomiadament del difunt del qual s’acostuma a fer una breu semblança. A més del Pastor/a de l’església, solen participar-hi també familiars i amics.
De manera més especifica, el Pastor/a de l’església llegeix textos de la Bíblia relacionats amb les promeses divines de vida eterna i de consol per a la família i els amics.
En el cas de persones significatives de la comunitat, es pot celebrar un acte de record de la seva persona després d’un temps del seu traspàs a fi de facilitar la màxima assistència de persones.
Al cementiri
Al costat de la tomba, en el moment de la inhumació, s’acostuma a llegir una darrera lectura bíblica i es fa una pregària. Aquest acte, amb el qual es posa fi als rituals funeraris, està dirigit a l’entorn més íntim de la persona.
Síntesi conclusiva
L’expressió i la gestió del dol en el protestantisme és moderat o auster en les seves formes com a resultat de les nostres creences. El seu focus no és en els rituals d’intercessió pel difunt; sinó en proclamar l’esperança d’una continuïtat de la vida en Déu i en trametre consol a la família, amics i membres de la comunitat.
Sobre l´autor
Llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Estudis de Teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Interessat en els lligams entre la psicologia, l’espiritualitat i la salut mental.
Moltes gràcies per compartir aquesta reflexió!