Preocupació, fe i misteri

«La fe és l’estat de preocupació fonamental: la dinàmica de la fe és la dinàmica de la inquietud màxima de l’home». Paul Tillich.

 

Tothom, amb més o menys intensitat, de manera puntual o continuada en el temps, ha experimentat algun tipus de preocupació que, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, té a veure amb «Tenir l’ànim absorbit per algú o alguna cosa que dona ànsia o turment». Una altre accepció és «Ocupar-se amb un interès especial».

Al llarg dels dos darrers anys ens hem preocupat (hem estat absorbits) per les conseqüències de la pandèmia que hem patit: la pròpia salut, la de la família, la dels amics o les repercussions econòmiques d’aquesta crisi. A la vegada ens hem ocupat en el seguiment de les mesures sanitàries i hem cooperat, en allò que era a les nostres mans, en facilitar les coses als qui ho estaven passant pitjor.

En determinats moments o circumstancies crítiques, trobar-se amoïnat és inherent a l’ésser humà habitualment orientat a satisfer les seves necessitats bàsiques o de subsistència: menjar, beguda, vestit, descans, feina, salut…

Ens preocupem, fins i tot, per qüestions relativament significatives, per no fer servir la  paraula banals. Sembla que per força gent qui ens representarà al Festival de Eurovisió és més motiu de debat que les qüestions de justícia social, el problema creixent de les persones sense sostre, la corrupció, el tema ecològic o el futur de les noves generacions.

És possible que, en certs moments, algunes inquietuds puguin arribar a assolir una importància tal que les altres li quedin subordinades. Aquest fet ens permet començar a comprendre l’expressió «preocupació fonamental» que Paul Tillich associa a la fe. Alguns sinònims de «fonamental» podrien ésser: essencial, primordial, bàsic, principal, necessari, imprescindible, transcendental. Així:

• Si estic malalt, la recuperació de la salut serà la meva preocupació principal.
• Si estic compromès social o políticament, lluitar contra una determina injustícia pot arribar a ser el meu màxim interès, fins i tot descuidant el menjar com succeeix en una vaga de fam.

Els éssers humans tenim inquietuds vinculades a la nostra natura específica, siguin estètiques, cognitives, socials, polítiques o espirituals. En aquest moment, el conflicte armat d’Ucraïna és un bon exemple de preocupació màxima; potser en les persones més egoistes, seguint el raonament del teòleg J. I. González Faus, «per les repercussions econòmiques que tindran en nosaltres les sancions imposades a Rússia» i, en la gent de més bona voluntat, «pel dolor de tants morts, ferits, refugiats, vídues i orfes».

El teòleg alemany considera el mon de l’espiritualitat com la preocupació fonamental o última en el sentit que l’ésser humà és capaç d’anar més enllà de la seva realitat i orientar-se a la recerca del sentit de la vida, al Misteri que l’embolcalla. Té set d’eternitat, es fa preguntes existencials…

El text evangèlic de les germanes Marta i Maria ho explica d’una forma entenedora. Marta s’ocupa de moltes coses que podríem descriure com necessàries per a la quotidianitat i, per tant, lícites, però totes són preliminars, finites i transitòries. Maria es preocupa per una de sola, aparentment prescindible, com conrear la dimensió de l’esperit. Aquesta és, però, fonamental des de la consideració de la natura profunda de la persona.

L’onada de secularització que ens envolta comporta que les qüestions de la finitud sovint assoleixen la categoria d’absolut i esdevenen una preocupació fonamental. En aquests casos som davant de les noves idolatries dels diners, del poder, de l’estatus o del propi jo, entre altres moltes formulacions.

Per a Paul Tillich la preocupació fonamental o última és la fe, expressada en el manament: «El Senyor és el nostre Déu, el senyor és l’ÚNIC. Estima al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima i amb totes les forces» (Dt 6,4-5 BCI).

Endinsar-se pel camí de la fe no és una opció més de la vida, com ser del Barça o de l’Espanyol, col·laborar en una ONG, casar-se o separar-se… L’orientació al transcendent és una opció que està per sobre d’aquestes opcions de la finitud. És per això que la fe és una opció fonamental i crítica, en el sentit que afecta al conjunt de la persona amb fortes implicacions en tots els ordres de l’existència.

El nostre autor també incorpora l’expressió «inquietud màxima de l’home». Potser perquè la fe no marxa pels camins de l’objectivitat i de les demostracions fàctiques? Potser perquè, inevitablement, hem de conviure amb el dubte? Respecte d’aquestes qüestions s’expressava en aquests termes: «A vegades la certesa conquereix el dubte, però no el pot eliminar. El que hem conquerit avui pot ser que ens conquereixi demà. A vegades el dubte conquereix la fe, però encara conté fe. Si no, seria indiferència. […] No es pot eliminar aquest element d’incertesa de la fe. Cal acceptar-lo. I l’element de la fe que l’accepta és el coratge».

Coratge per encetar el camí i seguir-lo, avançant molts cops a les palpentes. Desconstruint creences puerils i elaborant-ne de noves. Transitant d’una fe heterònoma[1] inicial a una fe cada cop més adulta. Assumint moltes preguntes sense resposta. Reconeixent l’element de Misteri de l’objecte darrer de la creença: Déu.

Anar més enllà de l’aquí i l’ara, cercar el sentit de l’existència, orientar-nos al Misteri que ens embolcalla, buscar respostes a les preguntes existencials, transcendir… ens situa en la necessitat de fer una opció vital per la fe i en el coratge de creure. Cobren sentit, doncs, les paraules de Paul Tillich: «La fe és l’estat de preocupació fonamental: la dinàmica de la fe és la dinàmica de la inquietud màxima de l’home».

[1] Subjecte a la llei d’un altre.