Posar la mirada en el medi ambient, és posar-la també en el comandament de l’aire condicionat, en el pobre que regira els contenidors, en l’anunci d’una samarreta o en el net que mira la televisió.

 

L’espurna

Dels 17 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODS), n’hi ha 10 que, d’una manera o altra, incorporen la idea de restauració dels ecosistemes. De fet, l’espurna dels ODS arrenca de la necessitat de combatre el canvi climàtic. Una guspira, però, que origina el gran ‘incendi’ de la sostenibilitat.

Gandhi afirmava que “la Terra és suficient per a tothom, però no per a la voracitat dels consumidors”, obrint la porta a un concepte de sostenibilitat que és polièdric i ens parla de poder cobrir les necessitats actuals sense comprometre la capacitat de les generacions futures, garantint l’equilibri entre creixement econòmic, cura del medi ambient i benestar social. Més enllà, doncs, de la solidaritat intergeneracional, la sostenibilitat se’ns presenta com un teixit d’interrelacions entre aspectes ambientals, econòmics i socials. Com afirma el papa Francesc a ‘Laudato si’ :“Tot està connectat”.

Les interconnexions i la natura integrada dels ODS és el reflex de la necessitat de posar l’èmfasi en les relacions existents entre les persones i amb el medi. Richard Sennett al seu llibre ‘Juntos’ assegura que hem malmès la nostra capacitat col·laborativa i que ens caldrà recuperar la nostra natura d’éssers socials. És, doncs, en aquest retrobament on rau el repte d’assolir millores substancials en l’equilibri dels ecosistemes des d’una òptica integral, relacional i integradora.

Per terra, mar i aire

La casa del humans és la terra, el nostre hàbitat natural. Amb una tendència creixent a concentrar-nos en grans entorns urbans, podem arribar a percebre la natura només com un element de gaudi per als nostres moments d’oci, allò que contemplem els caps de setmana i en èpoques d’esbarjo. Els boscos, els aiguamolls, les muntanyes, els rius, els llacs i també les zones àrides, constitueixen els ecosistemes terrestres i interiors d’aigua dolça. Un patrimoni de la humanitat que, més enllà de la seva bellesa, cal vetllar per la seva conservació i pel restabliment del seu ús sostenible, tal com demana l’ODS15.

La subsistència de prop de 1.600 milions de persones depèn directament dels boscos, que cobreixen gairebé el 31% de la superfície del planeta. La seva degradació afecta el 75% de la població pobra del món. A més, els boscos alberguen més del 80% de totes les espècies terrestres d’animals, plantes i insectes. Són 8.300 les races conegudes d’animals, de les que el 8% s’ha extingit i el 22% es troba en perill d’extinció.


L’AGENDA 2030 ÉS UNA GUIA D’URGÈNCIA DE CANVI


Més enllà de les dades, més enllà de les persones que depenen directament dels ecosistemes terrestres per la seva subsistència, tothom necessita aire net per respirar i mantenir la salut del seu cos, aigua potable per poder beure i aliments per nodrir-se. La petjada de la nostra vida quotidiana pot deixar un rastre gens sostenible. L’impacte d’una producció al servei del màxim benefici i el consum sense límits, provoca una explotació dels recursos del tot insostenible.

El mar s’està convertint en un abocador de residus i deixalles, provocant una contaminació marina de tota mena, ocasionada especialment per les activitats realitzades a terra. Una contaminació que cal prevenir i reduir significativament com estableix l’ODS14. Ens agrada anar al mar, pescar-hi, banyar-nos-hi o, simplement, contemplar-lo. Fixar la mirada en l’horitzó inabastable ens eixampla les perspectives sobre el que vivim i ens desperta l’espiritualitat inherent a la persona humana. Potser, inconscients de tota la degradació que aquella massa marina amaga, faríem bé de deixar-nos interpel·lar pel seu dolor. Per aquell clam de qui ha de recollir el resultat d’una munió d’activitats humanes quotidianes. Pel crit adolorit de qui s’ha d’empassar tot allò que les nostres clavegueres arrosseguen, des del desaigua de casa fins el mar. Un mar que espera amb delit l’aigua de rius i rierols i rep a canvi vessaments incontrolats i residus inadequats.

Sí, tot està connectat! El lavabo de casa amb el mar; el taller mecànic veí amb el riu que corre a quilòmetres de distància; l’avió que ens trasllada a l’altra punta del món, amb l’aire que respirem al parc de sota casa; les matèries primeres i els sistemes de fabricació de l’empresa on treballo, amb les condicions de vida d’un poblet perdut al cor de l’Àfrica. Qualsevol acció que fem, per petita que sigui, no és neutra; té un impacte positiu o negatiu sobre els ecosistemes. Vist doncs, que tot allò que fem o deixem de fer afavoreix o alenteix el procés de canvi climàtic a què estem abocats; l’ODS 13 demana de millorar-ne l’educació, la sensibilització i la capacitat humana i institucional per mitigar-lo, aprendre a adaptar-nos-hi millor, reduir-ne els efectes i estar-ne alerta amb anticipació

D’impossible a imprescindible

L’Agenda 2030 és una guia d’urgència de canvi. És una crida a deixar de posar objectius al calaix de l’impossible, és a dir, al calaix de l’oblit, i fer-ho a la safata dels assumptes possibles. Tan difícils com es vulgui, però han d’estar al pot del que és possible, perquè són imprescindibles i, a més, ho són de forma urgent. Els ODS plantegen allò que anomenen ‘wicked problems’ (problemes de difícil solució) i que, per tant, exigeixen ‘wicked solutions’, és a dir, solucions complexes, innovadores i amb una col·laboració entre diversos actors

Planeta, persones, dignitat, prosperitat, justícia, associacions i aliances, resulten essencials per assolir l’Agenda 2030. Per això són més necessaris que mai uns lideratges –i recordem, que tots som líders en un moment o altre– que apostin fermament per la transformació sistèmica que permeti avançar de manera sòlida i sostinguda en el temps cap a la consecució dels ODS.

Caldrà abandonar un model de col·laboració basada en transaccions i en projectes ‘ad hoc’, a curt termini; per passar a un model de transformacions que garanteixi el canvi sistèmic a llarg termini. En aquest sentit, novament, Sennett ens recorda que la col·laboració més interessant és aprendre a treballar amb persones el més diferents possible a nosaltres mateixos. Buscar com a socis a actors molt diversos, menys tradicionals, inclosos actors vulnerables i marginats. No com a beneficiaris, sinó com a actors actius en el seu propi desenvolupament.

Les societats són sistemes molt complexos en transformació. La urgència de redreçar la deriva de degradació del medi ambient, en un context globalitzat i, alhora, necessitat d’una multiplicitat d’accions locals, multidisciplinàries i interdependents, n’és només una mostra. Potser una de les més significatives i el gran repte que ens planteja l’Agenda 2030. La certesa que tothom pot ser impulsor de canvis positius és l’espurna d’esperança que pot donar lloc al gran foc de la col·laboració que les generacions que vindran ens exigeixen ara. Demà ja és massa tard.

Aquest article apareix publicat al número 182 de Ciutat Nova: Naturalment!

Francesc Brunés
Darreres entrades Francesc Brunés (veure totes)
0

Finalitzar Compra