Europa solidaritat

Amb  motiu de les eleccions al Parlament Europeu, publiquem l’entrevista que Ciutat Nova ha fet a Carlos M. Bru

La UE ja ha complert seixanta anys. Quin és el balanç?

Bé, podríem dir, resumint-ho molt, que després de segles de lluites fratricides, revolucions, repressió i genocidi, a partir del Congrés de L’Haia de 1948, amb la fundació del Moviment Europeu, va començar un camí que ha desembocat en una unió política de signe federal. L’actual crisi econòmica posa al descobert les seves carències i fins i tot el risc, si no de ruptura, sí d’inanitat. Ara bé, el lema de la UE és «unitat en la diversitat» i el deure dels europeus consisteix a no desunir-se en l’adversitat.

I com hem de fer-ho?

Crec que reforçant els elements federalistes: autonomia, participació i solidaritat. Autonomia significa que els Estats, i dintre d’ells les comunitats autònomes, conserven la seva identitat i regulen allò del que són capaços. La participació, que és la base de tota democràcia, a la UE es dóna mitjançant la representativitat dels membres del Consell i els del Parlament Europeu. És molt probable que, en el futur, el president de la Comissió i potser el president de l’Eurogrup ho siguin per elecció. A més, comptem amb la Iniciativa Ciutadana Europea, segons la qual, amb un milió de signatures és possible proposar mesures legislatives comunitàries, no només per la UE sinó també per als compromisos d’aquesta amb la justícia, la pau i la sostenibilitat planetàries.

Potser la solidaritat sigui, en aquest moment l’element més deficitari…

No ho creguis. Entesa a la D’Artagnan -«Un per a tots i tots per a un»-, a la UE la solidaritat es manifesta als fons estructurals, sobretot els de cohesió, i a la clàusula explícita de Solidaritat de l’article 122 del Tractat de Funciona-ment de la Unió Europea per als casos de riscos d’atac extern, catàstrofes o també carència de subministrament d’energia. A aquests riscos, cal afegir-hi ara el de la recessió econòmica, amb les seves seqüeles d’atur i retallades pressupostàries…

No obstant, a vegades, tenim la impressió que la solidaritat queda reduïda a paraules boniques…

Per això, ha de basar-se en la racionalització i la legitimat del seu entramat econòmic, el que comporta donar personalitat jurídica a l’Eurozona mitjançant l’anomenada Cooperació Reforçada.

O sigui que l’ Eurozona requeriria una política econòmica pròpia…

Això és el que vull dir. Una mostra d’això és el Fiscal Compact, un tractat entre els països de l’Eurozona consistent en un compromís de consolidació pressupostària. A poc a poc, i malgrat les resistències, va fent més lents els ajustos per no portar-nos a més recessió. És positiu el MEDE, ajudes puntuals. També hi ha els crèdits tous per afavorir l’ocupació, a càrrec del Banc Europeu d’Inversions. Però s’ha d’arribar a una política similar a la que s’ha dut a terme amb èxit als Estats Units, és a dir, que el Banc Central Europeu pugui emetre eurobons, o que en sigui garant, i racionalitzar el sector bancari mitjançant la Tassa de Transaccions Financeres (signada ja per onze dels disset països membres) i arribar a la Unió Bancària. També s’integrarien la política econòmica, si no volem que es trenqui, i les harmonitzacions social i fiscal, boicotejant els paradisos fiscals.

Estem parlant de l’Eurozona. I els altres membres  de la UE? I la resta del món?

Certament, cal ser solidaris amb tothom. Dins d’Europa, incentivar l’entrada dels restants a l’Eurozona, i un règim diferenciat per als qui no ho vulguin.

Respecte a la resta del món, cal una entesa amb els països «BRIC» (Brasil, Rúsia, Índia, China) per arribar a un equilibri proactiu cap als països pobres. Als països rics tenim el doble d’esperança de vida; al món hi ha 18 milions de persones sense accés a l’aigua potable i el mateix d’analfabets; diàriament moren 40.000 persones de fam… I el que és pitjor, som davant un canvi climàtic assassí de la biodiversitat, amb un escalfament previsible de fins a 2°C per any, amb la conseqüent pujada del nivell del mar i, probablement, a causa d’això, sequeres, ciclons, catàstrofes… I no parlem de la desigualtat: 600 milions d’habitants acaparen el 83% de la riquesa mentre que el 17% restant queda per 5.700 milions de persones.

Dades contundents, sens dubte. I llavors, què fa la UE?

Pel que fa a l’Ajuda al Desenvolupament, és capdavantera i amb avantatge respecte als altres països donants, tot i que és cert que el famós 0,7% del PIB cal que sigui recuperat i superat. Quant a l’esforç per la sostenibilitat, recordem el compromís de la UE pel «20 (anys) – 20 (% en reducció d’emissions) – 20 (% en energies renovables)», amb el propòsit que el segon element passi a 30…

Per últim, què pot fer el ciutadà?

Doncs bé, iniciatives com el Moviment Polític per la Unitat ja són una resposta, amb la seva inquietud de nodrir de fraternitat l’entramat polític, tant a nivell local com global. Simplement perquè reconeix que tots i cadascun dels habitants d’aquest món té una condició de dignitat. Aquesta condició consta explícitament al Preàmbul de la Declaració de Drets Humans de la ONU, redactada pel Nobel de la Pau René Cassin. L’expresident brasiler Lula da Silva va dir que la UE és «patrimoni democràtic de la humanitat», i això està molt bé, però hauria de ser-ho també per a la humanitat.


Carlos BruCarlos María Bru és Jurista (notari) i polític.

El 1962 va participar en el IV Congrés del Moviment Europeu celebrat a Munich.

Després de militar en el col·lectiu demòcratacristià Esquerra Democràtica, el 1979 s’afilia al PSOE.

El 1982 va ser escollit diputat per Madrid.

La seva posterior trajectòria al Parlament Europeu (eurodiputat en dues legislatures) li permet parlar de la Unió Europea.


(entrevista publicada a la revista Ciutat Nova 152, abril-maig 2014)

CN152_Portada_xblogClica a la portada per veure la revista.

Acerca del autor

Más artículos

Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.

0

Finalizar Compra