Vaig tenir la meva primera feina de molt jove. Avui en dia es diria que encara era un nen. A finals dels anys 60’ era habitual, per a la majoria de la població, començar a treballar amb catorze anyets.

Sigui com sigui, per pujar a l’oficina on treballava, havia de passar pel lloc on preparaven els paquets per enviar les mercaderies. Hi havia un senyor gran – el pare del propietari – que cada tarda ajudava en aquesta tasca. Jo, quan passava i traspassava, anava observant aquella activitat que em semblava prou entretinguda, llevat quan el paquet era de gran envergadura o excessivament pesat. Tenien unes cintes adhesives on hi posava “FRÁGIL” en una i “MUY FRÁGIL”  a l’altra. Encuriosit, un dia vaig fer la pregunta a aquell senyor gran – que es deia Federico i era de Navarra – que, amb un somriure als llavis, em va explicar que els paquets on s’hi enganxava aquesta cinta eren aquells que contenien materials que es podien trencar fàcilment i, per tant, calia anar en compte a l’hora de la seva manipulació.

Ara, mig segle després, em ve al cap aquesta anècdota i penso que, si a les persones ens haguessin d’enviar dins de caixes de cartró, caldria posar-hi sempre la indicació de ‘fràgil’ o, fins i tot, ‘molt fràgil’. Llavors ja érem fràgils, tot i que, la joventut i les suposades certeses ho amagaven. Ara, l’època que vivim i els anys que han passat, em fan més evident l’extrema fragilitat de l’ésser humà. Encara més, la gran fragilitat del món on vivim. Sí, perquè no només som vulnerables a nivell personal, sinó que ho som també a escala social, col·lectiva.

Fràgils són les relacions, els vincles, els lligams que ens posen en relació els uns amb els altres i amb l’entorn. Fràgil és la natura que pateix d’allò més quan veu esquinçat el seu equilibri per una acció humana superba i depredadora. Fràgil és la convivència, posada a proba constantment i amb intensitat creixent per la pluralitat i la diversitat. Fràgils són els sistemes que trontollen i amenacen d’ensorrar-se davant l’acció devastadora d’un virus invisible. Fràgils són les emocions que esclaten i es desequilibren davant els embats de la vida. Fràgil és la salut que sovint fuig sense avisar colpejant-nos amb la malaltia. Fràgil és la ciència i la tècnica, impotents per donar resposta a la fam, la pobresa, les desigualtats i les injustícies que assolen la humanitat. Fràgil és la vida que se’ns escola de les mans sense adonar-nos-en. Fràgil, molt fràgil, vet aquí la cinta adhesiva amb que caldria embolcallar tot el planeta.

I doncs, la gran pregunta: qui té cura de tanta fragilitat? Els governs, incapaços de donar resposta a problemes locals en un món globalitzat? Les institucions, mancades de recursos suficients i sense ànima que les animi? Tots plegats, però ningú pot tenir prou cura de nosaltres, de les nostres múltiples fragilitats, si no ens cuidem els uns als altres. Possiblement aquesta sigui una de les pautes per a una nova modernitat: posar la política, l’economia i les institucions al servei de que puguem “curar-nos” fraternalment els uns als altres.

Francesc Brunés
Darreres entrades Francesc Brunés (veure totes)
0

Finalitzar Compra