Ls Germana Mariana a l'intititu Ancelle del signore d'AmatriceFa sis nits que no dormo. Tot plegat ha estat molt trist. Una cosa és explicar-ho i una altra és viure-ho”. Louis és un dels molts herois anònims per casualitat de la tragèdia del terratrèmol. A les 3’36 de la matinada, amb la primera sacsejada tremenda, es va alçar del llit mentre queia runa de tot tipus i va córrer instintivament escales avall.

Era a Amatrice per cuidar una parella d’avis, la Laura i en Corrado, que estiuejaven a l’institut de les germanes “Ancelle del Signore” del Pare Minozzi. Porta 22 anys fent aquesta feina.

Va arribar al pati. La porta del carrer no s’obria -per raons de seguretat es tancava de nit- però la va poder empènyer i va veure com el campanar queia, es desfeia, s’esmicolava com una galeta.

Va tornar a pujar per les escales i va començar a cridar l’alarma. “No sé què va passar, però en cap moment vaig tenir por. El terror em va paralitzar després”. Era fosc, el seu mòbil s’havia esmicolat, al seu voltant només hi havia una espessa capa de pols. “ Vaig recordar-me dels vellets. Demanava ajuda. Plorava. Tremolava. Demanava pietat a Déu. I vaig tornar a dalt, però les portes no s’obrien”. Va pujar i baixar les escales més de 15 vegades. El costat de l’Institut on s’allotjava estava bé, però un altre costat estava completament ensorrat. “Vaig obrir les portes a puntades de peu. La senyora Laura no va ser conscient del que passava. Me la vaig posar damunt l’esquena i la vaig dur al jardí. Després vaig tornar a pujar un munt de vegades per agafar cobrellits i els seus efectes personals. Molts demanaven auxili”. El senyor Andrea Paglino, un altre estiuejant, el va ajudar amb la llanterna del seu mòbil, l’única llum que hi havia. En Louis va agafar la seva dona Gabriella, amb la cadira de rodes i malgrat el pes, va aconseguir salvar-la. “En Louis es va imposar -explica Andrea Paglino– va cridar a la calma i no va haver-hi escenes de pànic”. Poc a poc va anar baixant tots els que va poder. “Vaig lluitar molt -comenta en Louis– però no sé com ho vaig fer”.

No era possible accedir a l’altre costat de l’institut. En Louis va enfonsar una porta de vidres, que va desmuntar amb l’Andrea Paglino. Van travessar un menjador que estava en bones condicions. Més enllà d’un túnel se sentien veus. Eren tres germanes de l’institut. Va continuar només en Louis, l’Andrea no va poder sobrepassar els obstacles que hi havia al davant. “Vaig cridar hermanita, hermanita, que és com les anomenava aquells dies d’estiueig”. La germana Giuseppina i la germana Maria van respondre. “Vaig intentar calmar-les. Una em deia que no podia respirar. Li vaig dir que reduís al mínim la respiració, que es controlés els batecs del cor, que es distragués. Allà no podia fer res, eren en una zona perillosa, sense llum”.

Després vaig cridar més vegades la germana Mariana (a la fotografia del més amunt), però només va respondre a la tercera temptativa. Estava estordida, havia patit un cop al cap. Vaig aconseguir arribar fins on era ella, removent runes i agafant-la en braços, i la vaig portar a fora”. Després de passar ells, el túnel es va esfondrar.

La germana Giuseppina i la germana Maria van ser salvades una hora després pels forestals amb les indicacions d’en Louis, així com la cunyada de l’Andrea Paglino, Giuliana, que havia quedat atrapada a sota d’un armari.

No sé com ho vaig fer, d’on em van venir les forces. Tinc una mà invalidada –comenta ell- i tenia una forta contusió en un genoll, que encara em fa molt mal. Vaig anar moltes hores amb sabatilles i una punxa que se m’havia clavat a la planta del peu i no me la podia treure”.

Perquè ho vas fer?

Per instint de bondat, de caritat. Vaig ser educat així per la meva àvia que sempre em va donar bons consells. Déu m’ha donat aquesta oportunitat de donar la vida pels altres, de ser un heroi. És una gran satisfacció que Déu m’ha donat”.

Aurelio Molè (29-08-2016 )

@MolAurelio

Article original en italià a Città Nuova

 

 

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra