La júlia acompanyada de nens del camp d'Idomeni.CONEIXEM LA VIDA A UN CAMP DE REFUGIATS DE LA MÀ D’UNA INFERMERA CATALANA QUE HI HA PASSAT DUES SETMANES

El dia que vaig decidir aventurar-me a fer el volun­tariat a Grècia vaig tenir molt clar que volia ajudar en el que fos possible, i sabia que si podia col·laborar com a infermera, aportaria el meu granet de sorra i viuria una gran experiència a nivell personal i professional.

No coneixia gaire bé la situació de la guerra de Síria, ni tampoc l’existència del camp de refugiats d’Idomeni fins un mes abans. Vaig contactar amb  l’ONG Team Humanity i a partir d’aquell dia, el viatge va començar sol.

La meva sorpresa en arribar a Poly­kastro, a 10km d’Idomeni, on la majoria dels voluntaris ens hostatjà­vem, va ser la quantitat de catalans i espanyols que hi érem com a voluntaris!

Camp d’Idomeni amb gairebé 10.000 famíliesEl primer dia, abans d’entrar al camp amb cotxe, em van fer el primer, i no l’últim, control policial en el que ens de­ma­naven la identificació, d’on veníem, amb quina organització estàvem i què veníem a fer. El primer que penses quan t’interroguen d’aquella manera es que estiguis fent “alguna cosa malament”, però al moment d’entrar al camp i veure tota la gent que viu en aquelles condicions, t’adones que no arreglaràs el món, però podràs contribuir a que visquin una mica millor.

Idomeni és el camp a prop de la frontera amb Macedònia, que molts
volen travessar per continuar el seu camí a alguna part d’Europa on els acullin, com per exemple Alemanya, i fugir de Síria, on estan bombardejant les seves cases i famílies.

Una vegada instal·lada al camp, els refugiats t’acullen com si fossis de la seva família i et fan sentir segura i tranquil·la.

Tenda mèdica de Team Humanity amb les donacions (medicaments) rebudes.Com a infermera, m’encarregava de distribuir les donacions que rebíem per la tenda de campanya mèdica: medicaments, material de cures, benes, màscares…  A més d’atendre els pacients per controlar la tensió, glicèmia, fer cures, immobilitzar dits per capsulitis després d’una baralla, mirar la temperatura…

Com ens enteníem? Vaig tenir la sort de treballar amb voluntaris d’origen iraquià, siri, iranià… que sabien parlar els tres idiomes més comuns en els refugiats: kurd, afganès i farsí (o persa).  Després m’ho traduïen a l’anglès. Els primers dies varen ser durs, la mala alimentació (no sempre teníem temps per menjar), la calor i la nova situació. Tot influïa.

Però un cop asseguda al voltant de la foguera que feien per cuinar els aliments o preparar el chai (te negre), recordaves que aquestes persones viuen totes les èpoques de l’any al camp, no sempre tenen les primeres necessitats cobertes i  segur que preferirien viure a les seves cases i tornar al seu país, cosa que jo faria al cap de dues setmanes.

Recordo el primer dia que vaig menjar asseguda i amb un plat a taula: una família de refugiats que ens va invitar, a dues voluntàries metgesses i a mi, a la seva tenda a sopar verdura cuinada per ells. Un dels millors plats que he agraït en molt de temps!

Sempre amb un somriure per oferir-te..No sempre teníem molts pa­cients, ja que hi havia altres tendes sa­nitàries com Bomberos en acción, Met­­ges sense Fronteres, Creu Roja… Tot i així, si algun dia no ajudava a la tenda mèdica col·laborava amb altres ONG com Hot Food Idomeni que s’encarregaven de cuinar i distribuir menjar, un treball dur per les altes temperatures del foc a la cuina. Vaig quedar molt sorpresa de la il·lusió amb què cuinaven. Cada tarda distribuïen més de 5.000 plats.

Altres dies col·laborava amb l’ONG Erec de Barcelona, on hi ha sobretot bombers que feien (i fan) un treball magnífic. Cada matí van al mercat de Tessalònica amb una furgoneta,  compren fruita i verdura fins emplenar-la fins dalt i tornen a Polykastro. A la tarda, preparàvem bosses de fruita, aigua i algun dolç per a l’esmorzar per als nens. Les carregàvem a la furgoneta i les repartíem durant la nit a altres camps més petits. Aquests petits camps eren atesos i rebien menjar i roba, però no tenien sempre les necessitats cobertes. Per aquest motiu, que quan anàvem a repartir les bosses dels esmorzars només per als nens, tenda per tenda, i preguntàvem quants fills eren a la família, podies veure com la quantitat de fills creixia cada dia que hi anàvem. I jo pensava que també mentiria als voluntaris per aconseguir una poma…

La setmana següent ja em trobava més en mi salsa i coneixia tot el camp d’Idomeni: les grans tendes de Metges sense fronteres plenes de lliteres per dormir o endolls per carregar el mòbil, l’oficina d’ACNUR per temes legals, la tenda on repartien més de 10.000 tes al dia, les furgonetes on repartien els menjars i els horaris de cadascuna, el centre cultural on feien classes per a nens i adults. No era fàcil intentar educar els nens després de tot el que estaven vivint, però l’energia de tots els voluntaris que hi participen no té límits.

No totes les experiències eren tan maques com ho estic dibuixant, també vaig viure situacions tenses en les que no vaig passar por, però si em van fer reflexionar: veure córrer a la gent per la llançada de gas dels policies quan intentaven creuar la frontera, veure com alguns refugiats es manifestaven enfadats rere un accidental atropellament d’un policia a un refugiat, lidiar amb les famílies que et demanaven desesperadament una nova tenda de campanya ja que la seva s’havia trencat després del temporal, o veure nens caminant amb sabates més grans que ells i al dia següent atacats de por pels avions militars que passen ben a prop del camp…

Petita església cristiana construïda per refugiats.L’última setmana em van ensenyar a valorar la humilitat. Els integrants de l’ONG i els refugiats més propers varen construir una «petita església cristiana», al costat d’una «mesquita» on els musulmans anaven a resar. No importa la cultura, religió o tradició que tinguis, sinó la importància de ser humil i empàtic amb les persones.

Després de 15 dies immersa en un món totalment desconegut per a mi, he après moltes coses, com és valorar el que tenim i tenir consciència del que passa al voltant del nostre món.

Júlia Fagoaga (abril, 2016)

Avençament d’un article que es publicar a revista Ciutat Nova 165 de juny-juliol de 2016

Acerca del autor

Más artículos

Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.

0

Finalizar Compra