És aviat, camí cap a la Rambla a la recerca de fotografies que expliquin el després posterior al després immediat. Camino i em deixo portar, l’olor de les flors ha estat envaït pel de la cera.
Intento un primer acostament a un dels quiosquers, els explico que col•laboro amb Ciutat Nova i estic buscant retrats per a Històries Vives…Llavors, els seus esguards s’entristeixen i em diuen:
Per favor, no volem més fotos, ni tampoc seguir parlant del que ha passat perquè ens ho hem passat molt malament.
Els dic que el meu objectiu és tan sols fotografiar-los les mans, que no vull preguntar-los res més, que només vull fer-los unes fotos i respectar el seu silenci.
Llavors canvien d’actitud i es deixen fotografiar sense problemes, demanant-me per favor que no es publiquin els seus noms, que no surti ni tant sols el lloc on es troben perquè n’estan cansats.
La mateixa situació es va repetir als demés quioscs i locals on vaig demanar poder fotografiar.
Al cap d’una estona de caminar en silenci, vaig decidir asseure’m en una terrassa a prendre un cafè i escriure aquestes ratlles amb la sensació que em resta en recórrer la Rambla i haver intercanviat unes paraules amb els comerciants de l’entorn.
La meva sensació és que aquestes persones es senten una mica cansades de parlar i parlar del que ja fa set dies que va passar. Un dels quiosquers em deia:
Estic molt trasbalsat, saps? Perquè encara no aconsegueixo assimilar-ho i encara fa molt mal. Entenc que la gent necessiti deixar un record, que ens preguntin, que siguin solidaris amb el que hem viscut, però ja han passat molts dies i ara em sembla que el memoràndums que hi ha per tot, són una atracció turística més. Em fa mal veure encara les flors…Em trasbalsa veure tants rètols…Tantes fotos i poc silenci.
Aquestes visions em fan reflexionar una vegada més, respecte a com un fet tan profundament dolorós i incomprensible, es torna quasi mundà. Mentre estava asseguda hi havia qui es feia selfies tan frívolament. Immediatament em va venir al cor l’única imatge que de debò voldria guardar-me de tot això i és aquesta…
El dolor més gran només pot portar pau amb el bàlsam més potent i eficaç: l’amor.
Sobre l´autor
Fotògrafa Vivencial des de 2014. Col·labora amb Ciutat Nova en la secció d'Històries Vives i la imatge visual de la revista.
Gracias por esta explicación que amplía el sentido de las imágenes y el texto de la revista. A través de este texto se capta en modo más evidente el sentido de tu trabajo