Després de la signatura d’acord polític signat el 17 de desembre passat, aprovat pel Consell de seguretat de l’Onu el 23 del mateix mes, queden poques setmanes de temps perquè a Líbia es formi un govern d’unitat nacional. Però quins són els nusos que cal desfer? Una anàlisi del blog Unum multiplex
Malgrat els desastres provocats per la improvisada intervenció militar del 2011, encara hi ha comentaristes i analistes polítics que s’obstinen a repetir que el caos a Líbia només es pugui resoldre amb una acció de força internacional. Sembla que les lliçons de la història són difícils d’aprendre.
L’embolic de Líbia consta de múltiples elements. En primer lloc, la divisió del País en almenys dues grans faccions, la legítima (perquè l’ha reconeguda la comunitat internacional) del Parlament de Tobruk, i la que està instal·lada per la força aTrípoli. Aquesta última amb una matriu que recondueix a l’islamisme polític, però les coses no són tan simples. El rol de la component ètnica i tribal encara és molt fort a Líbia, i això no fa més que multiplicar les pretensions de governar sigui a nivell local o nacional, amb un reguitzell d’interlocutors que es consideren ells mateixos la solució al desordre i a l’anarquia.
En aquest escenari ja de per sí complicat, s’hi insereix l’Isis, el secessionista estat islàmic, que ha ocupat la fortalesa de Sirte, centre neuràlgic, econòmic i militar, amb una posterior demostració de violència homicida també contra la població civil.
A més, la dissolució del govern central ha afavorit la proliferació de tràfics de tota mena, el primer de tots – cruel, bàrbar i assassí – d’éssers humans, migrants de tot arreu que busquen la salvació i el futur a Europa. De fet, sembla que el punt de la disgregació dels migrants, es produeix precisament a Líbia. Heus aquí perquè les solucions de les múltiples crisis líbies passa tan sols per la construcció d’un govern creïble d’unitat nacional, que sigui capaç de combatre tan l’Isis com d’aturar els estralls dels qui demanen asil al Mediterrani.
Com també ha reconegut ja l’Egipte d’en Sisi, la negociació segurament llarga i lenta, és l’única solució que pot donar alguna garantia d’estabilitat al caos de Líbia.
Això és el que durant alguns mesos ha intentat fer l’enviat de les Nacions Unides, Bernardino León, amb vàries sessions negociadores a Ginebra i a altres llocs, sovint amb escàs recolzament internacional. El resultat assolit per Martin Tobler, nou mediador de l’ONU, que ha trobat un suport molt més decisiu de la comunitat internacional, s’ha materialitzat amb l’aprovació per unanimitat de part del Consell de Seguretat, el 23 de desembre de 2015, la resolució sobre el futur polític de Líbia, que legitima i fa oficial l’acord polític signat el 17 de desembre del 2015 al Marroc. Ara les parts tenen 30 dies per formar un govern d’unitat nacional amb la capital a Trípoli. Un camí inaccessible i ple d’obstacles, però l’únic que es pot recórrer.
Pasquale Ferrara (07-01-2016 )
Acerca del autor
Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.