Un passeig amb Josep Maria Mallarach

No vam seure. I mira que aquell restaurant té una terrassa ideal per a una xerrada pausada com la que ens imaginàvem.. Vam aparcar, ens vam saludar i, tot seguit, el nostre hoste, ignorant la terrassa i el cafè -que deuria ser prou bo- ens va invitar a… un passeig per aquell paratge natural garrotxí. Com que havíem quedat per parlar d’ecologia, de conservació del medi, de llocs sagrats i de contemplació de la natura, sense ni pretendre-ho, en Josep Maria Mallarach ens va donar la seva primera lliçó de coherència. I passejant van passar tres hores llargues que ens van descobrir un home-món, una ésser humà glocal -si és que es pot dir així-, que tan pot assessorar en la reconversió ecològica del monestir de Poblet, com als gestors d’un parc natural del Caucas o a un poble de l’Amazònia. Gestió i visió no són fàcils de trobar juntes i quan es donen en una mateixa persona, la incidència és molt més eficaç. L’entusiasme contagiós amb què ens parlava, integrats tots tres en aquell entorn verd de la Font Moixina, només pot provenir d’una coherència entre els fets i les paraules conreada, i segurament posada a prova, al llarg dels anys.

[Aquí podeu escoltar algunes parts de la mateixa entrevista].

1. Dimensió

Com expliques aquest seguit de crisis? Són crisis diferents?

Tal i com ho veig, són diverses dimensions d’una mateixa crisi global i sistèmica. Aquesta crisi del Covid-19 és una bona patacada. Qui s’hagués pogut imaginar que ens confinarien a casa o en el nostre municipi durant mesos? Però tot em fa pensar que necessitarem més tocs d’atenció per aconseguir revertir les tendències insostenibles actuals, que ens duen cap el col·lapse ecològic global.

Tot està interrelacionat. Mirem un exemple a Catalunya: s’ha fomentat tant la ramaderia industrial, que ara ja tenim el clúster ramader més gran d’Europa Occidental. El problema més evident, per proper, és que no hi ha prou superfície de conreu per absorbir tots els purins i això ha provocat grans extensions de sòls i d’aigües superficials i subterrànies contaminades. També podríem parlar de les emissions de metà, de les patologies que afecten els animals, però, tanmateix, l’impacte més greu d’aquest insostenible model ramader és social i es produeix ben lluny. Com que no podem produir l’aliment per tot aquest bestiar, anem a comprar la soja i el blat de moro a Brasil, a Uruguai, a Paraguai… fins al punt que entorn del 70% de l’aliment de la cabana ramadera intensiva de Catalunya és importat d’altres continents. Un despropòsit.

L’impacte social dels immensos monoconreus de soja i blat de moro és molt greu, des de condicions laborals pèssimes, o desplaçament de comunitats i pobles sencers, fins a genocidis, a més de la destrucció de jungles tropicals. Allà recauen els impactes més greus, però no ho sabem perquè ningú ens ho explica quan comprem un fuet i, com que els preus són tan baixos, fins i tot ens pot semblar que l’opció austera és comprar aquell fuet tan barat. Ara bé, si fóssim conscients de tots els impactes que ha generat, segurament conclouríem que moralment no és defensable. Com veieu, els impactes ambientals i socials sempre van units, són les dues cares de la mateixa moneda.

2. Paradigma

Vols dir que n’acabem de ser prou conscients?

I tant que no! Com que molts els efectes de les nostres accions cauen molt lluny, tant en l’espai com en el temps, no els veiem. I la publicitat ho encobreix. Ulls que no veuen cor que no sent. És un problema habitual en moltes qüestions ambientals complexes.

Per altra banda, tot plegat ve de molt lluny, d’abans del segle de les llums. A l’anomenat món occidental, tenim tant arrelat el paradigma tecnocràtic i antropocèntric que ni ens adonem que existeixi. És com si estiguéssim a dins d’una bombolla, i només te n’adones quan et contrastes amb algú que és fora i no té el mateix paradigma que tu. Des del punt de vista de la responsabilitat moral, la ignorància i la inconsciència poden considerar-se atenuants.

A tot això hi podem afegir que el paradigma comporta sempre qüestions de poder. Aturem-nos, per exemple, en la paraula Natura. Tot i que pot semblar un concepte neutre, no ho és; ho hem debatut llargament a fòrums internacionals de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) de la que formo part. Si Natura és allò que ens diuen les ciències naturals occidentals, una realitat tangible i mesurable, qui són els que en saben d’aquest tema? Els ecòlegs, biòlegs, enginyers de boscos, geòlegs… Però, què passa si Natura és la Mare Terra? Qui són els experts en Pachamama? Els xamans. Quins deures tenim envers la nostre mare comuna? I si la natura és part de la creació… qui són els experts? Quins deures tenim envers el Creador? Com veieu, en cada cas, els que “en saben” no són els mateixos, i els vincles que s’estableixen son completament diferents. En definitiva, tot paradigma comporta qüestions de poder, de drets i de deures. No és un problema conceptual només, sinó que genera un sistema de valors, amb moltes implicacions.

L’arrogància occidental és molt forta i massa sovint ens considerem per sobre de la resta de cultures. El materialisme –que ha causat la crisi ecològica–, l’antropocentrisme i l’individualisme són alguns dels valors que ens han portat a on som ara. L’individualisme, per exemple ha provocat la fragmentació de les famílies, fragmentacions de països, trencaments d’estructures socials. La tendència fragmentadora a la natura ha provocat el trencament de l’àtom, la fragmentació dels ecosistemes, etc… I així podríem anar resseguint totes les dimensions. Tot està interrelacionat i és interdependent. La contaminació de l’aire o dels aqüífers és un reflex extern de la contaminació que com a societat portem a dins.

3. Immersió

Com es pot revertir una tendència tan arrelada?

Un cop t’has adonat de l’abast de la crisi i les seves arrels, ve la feina. I sortir del corrent general consumista, que és tant potent, demana molt d’esforç i convicció.

Sóc un ferm defensor de les experiències immersives. Des del meu punt de vista, l’educació ambiental no ha quallat perquè s’ha basat exclusivament en l’argumentació racional, però el paradigma no es canvia racionalment, els canvis profunds han d’anar entrant a dins nostre a poc a poc i la mateixa natura, que és mare i mestra, ens hi ajuda. Fa miracles. N’hi ha prou en contemplar-la, escoltar-la atentament, deixar-se embolcallar, sentir-se a dins… Però hem de sortir de les zones de confort i desenganxar-nos de l’encís i l’enlluernament de les tecnologies –la màgia occidental que diuen alguns indígenes–. És un procés que demana un temps, uns dies –millor unes setmanes– i aquest és el tipus de formació que ofereix, per posar un exemple, el curs de postgrau sobre Significats i Valors Espirituals de la Natura.

4. Resilients

De qui podem aprendre?

Afortunadament, al món encara hi ha bons mestres i bones pràctiques. En podem trobar arreu. En termes generals jo veig dos grups de comunitats i pobles resilients i que podríem considerar mestres de la sostenibilitat: els resistents i els convertits. La resiliència mostra adequació a la realitat.

Entre els resistents, hi trobem comunitats i pobles que no s’han mogut dels seus territoris, ni han canviat l’essència de la seva visió del món, ni la integritat dels seus costums, malgrat inevitables adaptacions. La seva perdurabilitat demostra que han passat la prova del temps. Sense sortir d’Europa, en son exemples les comunitats monàstiques de Mont Athos (Grècia) que mantenen viu el ric llegat cristià ortodox bizantí, o els pobles indígenes Sami, de tradició xamànica, al nord d’Escandinàvia i Nordoest de Rússia.

Dels que es converteixen, tenim l’exemple proper de la recent de la transformació ecològica del monestir de Poblet, fundat al segle XII per monjos cistercencs, del mateix ordre que ara hi segueix vivint. El pare Lluc Torcal, qui va liderar aquest procés, deia: “ara estem tancant el parèntesi de l’acceptació acrítica dels beneficis de la revolució industrial”. Per això remarcava que, en el seu cas, no era una conversió, sinó una re-conversió.

Tant si parlem de pobles indígenes com de comunitats monàstiques, penso que la gran aportació dels resistents al món actual no és només demostrar que es poden mantenir, sinó fer d’inspiradors d’un canvi profund. De fet, els que es converteixen molt sovint s’inspiren en aquests resistents i aprenen del pòsit de saviesa que han anat acumulant durant la seva història, no només en els temes de gestió sinó també de governança.

Aquest procés de canvi crec que anirà creixent de manera exponencial a mida que les crisis successives ens vagin colpint. Les crisis sempre són oportunitats que ens confronten amb realitats i potencialitats que no ens podíem imaginar.

Després d’acomiadar-nos ens va passar pel cap l’anomenada piràmide del coneixement que ve a dir una cosa així: de les dades (el nivell més baix), se’n pot extreure informació; de la informació ordenada se’n pot crear coneixement i, quan aquest s’aplica correctament a la vida, per al bé comú, es pot assolir la saviesa (el nivell més alt) que, com explicava el nostre interlocutor, “consisteix en encarnar el coneixement adquirit”. Durant tres hores llargues vam recollir molta informació i també vam adquirir molts coneixements, però, sobretot, i precisament perquè en Josep Maria Mallarach sap relacionar magistralment aquest tres estadis, ens atrevim a dir que en vam sortir una mica més savis. Potser sí, que la coherència s’encomana.


Redacció: Josep Bofill i Francesc Brunés

Publicat a la revista Ciutat Nova 182, estiu 2020.

0

Finalitzar Compra