Les matemàtiques no només no se’m donaven bé, sinó que realment no m’agradaven. Però la meva profe me l’estimava, perquè ella creia en mi i no li donava cap importància al meu nul coneixement de matemàtiques. Ella sempre em deia: “Raquel, les mates no són el teu fort, però escrius i dibuixes tan bé! Ets simpàtica i agradable”.
El 2015 havia de fer un exercici personal i escriure el nom de la primera persona que havia cregut en mi i sense dubtar-ho vaig escriure, emocionada, M. Teresa. Vaig pensar que, sent ella com era, segur que tindria Facebook. Li vaig escriure emocionadíssima i ella no només em va respondre, sinó que ara és una de les meves seguidores més fidels i em segueix animant!
Gràcies, doncs, a les xarxes socials, vaig poder reconnectar amb una persona tremendament important en la meva vida i, gràcies també a les xarxes socials, vaig poder trucar-li i parlar-hi durant mitja hora per aquesta entrevista.
Què signifiquen per a tu les xarxes socials, M. Teresa?
Fa 9 anys que sóc al Facebook. Tinc 2 fills lluny, un a Mar del Plata a 1.200 km i la meva filla porta 17 anys a Granada, a 12.000 km.
Les persones grans no podem moure’ns tant i els nostres fills, amb la feina, i els nets, amb els estudis i les seves feines, tampoc poden seguir venint a visitar-me. Llavors les xarxes socials ens acosten. Així va ser com jo vaig començar a utilitzar Facebook.
També m’agrada moltíssim escriure poesia. Participo en un taller literari. Gràcies a les xarxes puc compartir el que escric amb la meva família. Moltes vegades la meva neta que viu a Madrid comparteix les meves poesies amb els seus contactes i està molt bé!
Quan estic de visita a Espanya també puc continuar connectada amb el meu grup literari gràcies al WhatsApp, per exemple. A través del grup que tenim ens envien frases inspiradores perquè escrivim textos i després els hi enviem. Està molt bé poder seguir participant-ne i no desvincular-me’n.
Raquel, les xarxes socials a mi em van atrapar perquè realment les necessitava. A mi m’ajuden. Des que tinc Facebook hi ha hagut un abans i un després amb la meva família. Estic molt més a prop seu ara, i sempre actualitzada. És que, independentment d’on sigui, puc estar sempre connectada amb les persones que estimo i puc continuar també amb les activitats que desenvolupo. I per això a mi les xarxes socials em donen vida!
I afegeixo que, gràcies a les xarxes socials, vaig poder connectar amb la meva estimada profe i trobar-la als seus 81 anys tan viva, inquieta i lluminosa com la recordo. GRÀCIES-
Un rincón de mi casa ha cambiado…
El curso irrevocable del tiempo
con regresión inesperada…
sopló tules de sueño
Y el día se hizo joven…
Y yo… con rubor en las mejillas, me sentí
dueña de una constelación de pájaros,
echados a vuelo en sus campanadas.
¡Oh! viejo reloj… el tiempo se hiló en tu destino,
trajiste en tu luna de plata
una llovizna azul de vida hogareña
y las añoradas presencias de los queridos abuelos.
Allí, junto al viejo reloj, hoy los veo sentados,
Rodeados de nietos… bisnietos…
en mi salón, nidal de palomas
salpicado de risas y juegos.
Ese rincón cobró vida…
hay música ejecutada en el piano,
hay ritmo de tangos que los abuelos bailan
cuando en el combinado giran los discos de pasta…
María Teresa Pavía de Picco
Sobre l´autor
Fotògrafa Vivencial des de 2014. Col·labora amb Ciutat Nova en la secció d'Històries Vives i la imatge visual de la revista.
Querida Raquel, me emocionaron tus palabras tan llenas de cariño y los recuerdos que atesoras de nuestro paso por la Escuela Mitre, vos como alumna, y yo tú Seño…
No se perdieron en el tiempo, están presentes en vos.
Leí la entrevista con los ojos húmedos, la agradezco de corazón y te digo que para mí fue una alegría encontrarte, conversar, saber de tu vida, tu actividad. Los medios sociales hicieron el milagro, ver publicadas tus hermosas fotografías vivenciales, tan sugerentes, leer cómo las describes…
tiene tu pluma valor literario, a todo lo que haces le imprimes, pasión.
Hasta pronto querida Raquel, nuestra próxima cita, aquí en Facebook, como siempre, por ahora. GRACIAS
María Teresa, docente extraordinaria, con verdadera vocación. Fue mi maestra también, tengo 42 años y cuando la veo aun me emociono. A mi también me costaba muchooo..mucho matemáticas y ella lograba que me esforzara por entender y aprobar.
Le doy gracias a la vida por haberla puesto en mi camino…es un ser de luz..realmente maravillosa!!!