Podem percebre la ment de Déu? Quina relació té amb l’univers que observem? Què ens diu la ciència? De quina manera ajuda la intuïció?
Alguns científics han volgut substituir Déu per les matemàtiques (vegi’s Univers Matemàtic de Mark Tegmark). D’aquesta manera, aquestes, amb el seu rigor incontestable, estarien darrere de tot el coneixement que obtenim de la realitat, però, encara més, serien l’alma mater del propi univers. El concepte de Déu de les tradicions religioses seria substituït i no seria necessari. No obstant això, a parer meu, aquest no és el concepte correcte de Déu, per més que les matemàtiques aportin rigor a les ciències naturals, que les utilitzen com a eina, i aportin racionalitat, simplicitat, fins i tot bellesa.
EL NOSTRE UNIVERS CONTINGUT EN UN ALTRE
Entenc Déu com l’ens extern a la realitat material que ens envolta, que no es regeix pels paràmetres d’aquesta (matèria i energia, espai i temps), però que hi pot influir o n’és el seu mateix origen (creació o creació contínua). Des de la nostra òptica temporal l’entenc com un ens de durada infinita, sense origen, però present en tots i cadascun dels moments de la fletxa del temps. El veig com un ens difícil de comprendre per la limitada ment humana, però del qual se’n poden inferir la presència i l’essència quan la persona busca en el seu interior, utilitzant diferents tècniques i amb ajuda dels qui al llarg de la història ens han parlat de Déu.
Es pot observar que aquesta visió no seria incompatible amb la d’un univers, el nostre, dins d’un altre que el contingués, on Déu podria ser perfectament el creador del nostre, de la mateixa manera que nosaltres podem crear vida en una proveta de laboratori. Entenc que aquesta hipòtesi pugui ser molt discutida, però seria compatible amb la nostra ignorància actual i una mera extensió del món de les escales que hem descobert els darrers segles. Així, hem passat a conèixer el que és molt més gran que nosaltres (en tamany i temps), el nostre univers en la seva totalitat, i el que és molt més petit que nosaltres, com els constituents del nucli atòmic (quarks i gluons). Però què ens impedeix pensar que l’escala actual no es pugui estendre?
ON ÉS LA MENT DE DÉU?
Fem un pas més. En l’àmbit de la teologia es plantegen preguntes del tipus: Per què el fonament de la intel·ligibilitat del nostre món i de la racionalitat hauria de ser la ment de Déu?
Sigui vàlida o no la hipòtesi d’un univers que conté el nostre, la resposta semblaria senzilla: si el nostre món és obra de la ment de Déu, també ho són la seva intel·ligibilitat i la seva racionalitat.
La intel·ligibilitat i la racionalitat del nostre món ho són en tant que l’home observa i comprèn la realitat. Aleshores, no tindria sentit parlar d’intel·ligibilitat i racionalitat sense l’existència de l’ésser humà? Si ens remuntem a una època anterior a l’Homo Sapiens veurem que el món es regia aproximadament per les mateixes lleis que ara. Així doncs, el fet que existeixi o no la persona no altera la intel·ligibilitat i racionalitat del món. Dit això, almenys hauríem de considerar que en advocar a favor de la intel·ligibilitat i racionalitat del nostre món ho fem amb la nostra ment, que és limitada, i amb els paràmetres humans. Per tant, aquesta intel·ligibilitat i racionalitat no es poden entendre en un sentit de veritat absoluta i única, sinó des de la nostra òptica que, ja que no som Déu, és limitada.
Aleshores, ja sigui perquè el nostre món és obra de Déu, o perquè la ment de l’home és obra de Déu, podríem afirmar que, efectivament, el fonament de la intel·ligibilitat del nostre món i de la racionalitat és la ment de Déu.
Tot i això, la ment de Déu no pot ser concebuda com una col·lecció de les nostres idees. Que A impliqui B no fa que B impliqui A. Per tant, del fet que de la ment de Déu se’n desprengui la possibilitat de captar la realitat a través de la ment humana, no s’infereix que, en sentit contrari, la suma de les nostres idees sigui la ment de Déu, que no ha de ser discursiva com la nostra. Si és cert que anem entenent la ment de Déu, també ho és que ho fem des del nostre punt de vista limitat. I és precisament per aquesta constricció de la ment humana que necessitem la concurrència de les diferents disciplines (ciència, filosofia i teologia) per arribar a un mapa més complet de la realitat.
CIÈNCIA: RIGOR I INTUÏCIÓ
La mateixa discussió sobre el mètode científic ja revela per ella mateixa aquesta limitació de la ment humana, una constricció que s’exacerba amb la fragmentació del coneixement. Hem vist com la ciència necessita la filosofia per donar solidesa als mètodes. Partint del positivisme, Popper, Khun i Pierce han contribuït a desgranar el que comporta el mètode científic. Més enllà de la discussió sobre si el procés de l’avenç científic és lineal, circular, el·líptic o espiral, les seves aportacions han resultat clau per decidir quan una hipòtesi és científica o no (principi de falsació de Popper, que a l’àmbit de les ciències socials també es discuteix) i per establir unes etapes a la vida de les teories: normal (deductiva), abductiva (complementar teories existents) i disruptiva (noves teories que reemplacen les anteriors). Però aquest punt de vista és limitat perquè fa massa èmfasi en teories errònies i, en canvi, al meu entendre, no contempla de manera explícita el que passa en altres camps des de fa alguns segles. A la física, per exemple, sorgeixen noves teories per incorporar escales més grans d’aplicació o validesa (d’energia, de velocitat, de dimensions dels objectes…). No obstant això, aquestes mateixes teories noves inclouen, en passar a escales més restringides, les teories primigènies. Dos casos paradigmàtics serien la teoria de la relativitat especial d’Einstein, vàlida per a totes les velocitats, i la mecànica de Newton, només útil per a velocitats molt inferiors a la de la llum.
Un altre aspecte poc analitzat però essencial per al desenvolupament de la ciència és el següent: més enllà dels mètodes racionals, la ciència necessita discerniment i associació per avançar. I molta intuïció. D’on prové aquesta intuïció? Serà també una expressió directa de la ment de Déu? Les neurociències cada vegada ens fan més accessible el nostre cervell i ens ajuden a comprendre millor els fenòmens que s’hi produeixen. Potser això ens permetrà, en el futur, entendre millor la connexió entre la nostra ment i la de Déu.
Tots els articles de la secció Misteri
Sobre l´autor
Enginyer de Telecomunicació, Màster en Física de Partícules i Cosmologia, apassionat del diàleg interconviccional i del diàleg entre la ciència i la fe.
Gràcies, Jordi, el teu escrit és tot un regal, el tornaré a llegir clicant els enllaços!
Francesc
Muy interesante