Galileu, el conegut físic i astrònom del Renaixement, ha conjurat molts mites al voltant de la seva figura, alguns dels quals perduren fins als nostres dies. Molts veuen el cas Galileu com a prototip del diàleg ciència-fe; d’altres, justament el contrari.

Ens situem als segles XVI-XVII, en què la “totpoderosa” metafísica aristotèlica estava sòlidament establerta -ho va estar durant 20 segles!-, amb una ciència incipient i una Església Catòlica molt influent en les persones i en la societat.

Se sol considerar el “mite Galileu” com el prototip de la relació teologia-ciències. El “mite Galileu” va quedar encunyat per l’ús intencionat que es va fer del cas Galileu pels ateistes de la Il·lustració, al segle XIX, per argumentar en contra de l’Església i de la fe que representava. Aquest mite va portar la mateixa Església, molt més tard -en el Concili Vaticà II-, a defensar l’autonomia de les ciències i la seva compatibilitat amb la fe. Fins i tot el papa Joan Pau II, en el seu discurs a la Pontifícia Acadèmia de les Ciències, va demanar que s’estudiés a fons el cas Galileu “per guarir ferides a l’Església i la seva relació amb la ciència i per reconèixer errors de qualsevol de les parts ”.

Per què, doncs, es pot parlar del mite Galileu com a prototip del diàleg teologia-ciència?

Primer de tot, pel lloc preeminent que Galileu va tenir en el desenvolupament de la ciència. Aquesta es construeix en base al que han fet científics anteriors, de vegades amb contribucions enriquidores i no tantes vegades amb aportacions disruptives. A la teoria científica de l’heliocentrisme, ja enunciat amb anterioritat per altres com ara Copèrnic, Galileu hi va afegir importants proves de validesa, sobretot per les observacions que li va permetre fer el telescopi, inventat pocs anys abans a Holanda

En segon lloc, perquè Galileu era catòlic i no volia anar contra la fe ni contra l’Església. Això va provocar que ell mateix, davant dels passatges bíblics que descrivien la naturalesa i entraven en conflicte amb les noves troballes de la ciència, arbitrés una fórmula perquè les Sagrades Escriptures i la ciència fossin compatibles. Aquesta postura conciliadora obria la porta al que segles més tard va ser acceptat gairebé sense reserves per l’Església: que la ciència té el paper d’explicar el “com” i a la teologia, el “perquè” i el “per a què”.

Sí que és manifest que Galileu es va dedicar a combatre la “ignorància” d’aquells sectors més tancats dins i fora de la jerarquia eclesial. El van impulsar la veneració que sentia pel saber i el seu convenciment que, tard o d’hora, l’Església Catòlica hauria d’acceptar la teoria heliocèntrica i donar-ne una apropiada interpretació a la Bíblia per tot allò que col·lisionava amb la ciència.

Però la ciència, i en particular la mecànica, era incompleta -va fer el gran salt amb Newton- i no disposava d’explicacions per a tots els fenòmens observats. Era una època en què els mitjans d’observació que tenia el científic i els de qualsevol altra persona eren gairebé els mateixos; avui dia, entre aquests dos, hi ha un abisme.

Tots aquests factors van propiciar un debat ric entre els defensors de sistema geocèntric i els de l’heliocèntric, que venia a reemplaçar el primer. El mateix cardenal Bellarmino insinuava que es podria arribar a demostrar l’heliocentrisme, però que ho dubtava i, mentrestant, “no s’havia de deixar l’Escriptura Santa exposada”. Eren els temps de la Contrareforma, sorgida davant de l’amenaça protestant, moment en què l’Església Catòlica no podia acceptar la lliure interpretació de la Bíblia.

Però hi ha més d’un mite al voltant de la figura de Galileu. El més famós estableix que va morir cremat a la foguera com a pena imposada pel tribunal eclesiàstic que el va jutjar, quan la veritat és que se li va imposar un arrest domiciliari fins al final dels seus dies, amb l’abjuració prèvia de les seves idees.

Tampoc no podem parlar del cas Galileu com a precursor del diàleg teologia-ciència, cosa que donaria a entendre una relació simètrica, quan la realitat és que durant molts segles l’Església Catòlica va exercir un poder indiscriminat sobre les persones, fins i tot traient-los la vida.

A més, abans de Galileu hi va haver altres precursors d’aquest diàleg, com ara Giordano Bruno, que sí que va acabar a la foguera; però el cas Galileu té transcendència per les aportacions que, com a científic, va realitzar i que van resultar essencials per al treball posterior de Newton, i per la seva relació personal amb la mateixa Església.

Fins ara ens hem centrat en la relació teologia-ciència quan, en realitat, la discussió no es va iniciar en l’àmbit de la teologia sinó en el filosòfic i concretament en el metafísic, molt prestigiat. La filosofia era la dipositària de tot el saber fins aquell moment; fins i tot la pròpia teologia racional havia assumit idees dels filòsofs grecs en construir el concepte de Déu.

Certament, les ciències naturals –entre elles la física, mare de totes elles com les coneixem avui–, eren gairebé inexistents, i els seus mètodes, molt rudimentaris. I així va ser com a l’època grega es va construir l’edifici de la cosmovisió clàssica amb la concurrència de la raó i de les escasses observacions accessibles a l’home.

Però el copernicanisme -teoria heliocèntrica- atacava directament els fonaments de la tan sòlidament establerta metafísica d’Aristòtil, mentre que Galileu aportava, per primera vegada, evidències observacionals que anaven més enllà del que els nostres ulls i la nostra intuïció són capaços de fer-nos veure. L’esquema de les cinc esferes d’Aristòtil s’ensorrava sense haver-hi una proposta metafísica alternativa.

En definitiva, pel que fa al diàleg teologia-ciències, el cas Galileu va sacsejar el món del coneixement i les conviccions més profundes, fet que va portar el Vaticà, ja en ple segle XX, al reconeixement dels errors del passat, deixant no només de combatre la ciència, sinó de veure-la com un aliat amb qui és possible i desitjable accedir a la veritat, conjuntament amb la teologia i la filosofia.

Al cap i a la fi, la història es construeix pas a pas amb aportacions noves i arriscades de persones que, com Galileu, tot i que potser no va estar encertat en tot, tenen una gran intuïció, intel·lecte i perseverança, cosa que els permet contribuir decisivament a l’ampliació del saber humà.

Galileu, gràcies a la seva popularitat i relacions, algunes a dins de l’alta jerarquia de l’Església, es va dedicar a discutir i difondre les seves idees, arriscant-se i patint-ne les conseqüències en la seva pròpia carn. Han calgut molts Galileus i en continuaran fent falta, no només perquè flueixi el diàleg entre fe i ciència sinó també en altres tipus de diàlegs que ens facin avançar com a Humanitat.

Més informació en aquest vídeo:

Tots els articles de la secció Misteri

Sobre l´autor

Jordi Illa

Enginyer de Telecomunicació, Màster en Física de Partícules i Cosmologia, apassionat del diàleg interconviccional i del diàleg entre la ciència i la fe.

• Per a què serveix la teologia?
• La ment de Déu
• La ciència no cerca la veritat
• Gènesi vs ciència? (i 2)