La ciència, per ella mateixa, no té per objectiu la recerca de la veritat, terme que amaga un caràcter absolut. Tanmateix, a mesura que va comprenent aspectes de la realitat, s’acosta a la veritat. Però què vol dir veritat? I realitat? Què persegueix la ciència? Quins mètodes fa servir? I quines limitacions té?
Veritat i realitat són dos termes que fàcilment es poden confondre degut a la seva forta interrelació. Per realitat entenem tot allò que podem copsar, encara que parcialment, amb els nostres sentits i la nostra ment, doncs hem d’admetre que la realitat pot ser molt més gran que el que arribem a percebre d’ella. Per veritat entendrem aquell coneixement cert que tenim sobre la realitat: com és, com funciona i amb quina finalitat. Podríem dir que veritat i realitat són termes relatius: ni arribem a percebre tota la realitat, ni podem tenir la “certesa” absoluta sobre aquests coneixements, tot i que podem augmentar el nostre grau de confiança. Seria com dir que “la veritat és cada cop més veritat”.
Tornant a la interrelació entre veritat i realitat, direm que la veritat conté realitat. Si la veritat estigués desconnectada de la realitat perdria el sentit absolut i esdevindria mera opinió. Si, en sentit contrari, la realitat no contingués veritat, raons o fonaments que poguessin ser copsats i entesos per la ment humana, estaríem negant els resultats de la ciència pura i la ciència aplicada tampoc no podria avançar.
Pel que fa a la ciència, faré una especial referència a les ciències naturals, en particular les experimentals, deixant de banda les ciències humanes, així com les ciències aplicades. Amb això no estic suggerint que aquestes últimes no persegueixin una part de la veritat, però el principal objectiu de la ciència aplicada és produir resultats pràctics, tècniques, materials o productes que introdueixin alguna millora en la vida humana o el seu entorn. Tampoc no inclouré les ciències humanes, ja que en la majoria dels casos no els podem aplicar els mètodes de les ciències naturals, que explicaré una mica.
Formulant hipòtesis, construint teories, les ciències naturals avancen en la comprensió d’aspectes de la realitat. Les observacions, els experiments, ho han d’avalar. N’hi ha prou amb una sola observació que contradigui la teoria per ensorrar-la o, si més no, per revisar-la o acotar els supòsits de la seva aplicació. Aparentment això ens podria fer entendre que la ciència s’equivoca, que produeix més errors que encerts, però no és així. Al llarg de la història, la ciència, encara que de vegades amb algunes involucions, sempre ha avançat ampliant el coneixement que té de la realitat, acostant-se així a la veritat. És obvi que la ment humana té les seves limitacions. D’altra banda, les possibilitats d’observació experimental i de còmput han estat molt precàries durant molts segles. Tanmateix, a poc a poc, recolzant-se en els resultats teòrics dels seus predecessors i de les observacions, cada cop més refinades, així com en la computació en els darrers temps, la ciència ha anat descrivint el nostre món cada cop amb més precisió.
Un exemple paradigmàtic el trobem a la comprensió del cosmos. Hem passat del model ptolemaic, amb la terra al centre de l’univers, al voltant de la qual giraven el sol i els planetes i amb un escàs coneixement de la resta de l’univers que es limitava al que els nostres ulls poden veure, al model heliocèntric i a un coneixement cada vegada més gran dels objectes estel·lars, gràcies als telescopis i, més recentment, als telescopis espacials com el James Webb, que acaba d’entrar en funcionament.
En pocs segles hem passat de tenir un model erroni sobre el propi sistema solar, a una comprensió de l’univers a gran escala i de la seva evolució des de l’anomenat big bang inicial fa uns 13.700 milions d’anys. I tot aquest coneixement ha estat produït per l’home, ésser humà que, amb les seves limitacions intel·lectuals, viu en un punt minúscul d’aquest vast univers i en un punt minúscul de l’escala temporal, però que és capaç de construir models molt sòlids confirmats per les observacions.
Sense cap dubte la ciència s’acosta cada cop més a la comprensió de la realitat del cosmos. És possible que no arribi mai a una comprensió total. Hi ha moltes qüestions per resoldre. Segurament els models actuals s’han de corregir per abraçar nous resultats, cada cop més abundants i precisos.
Però la ciència treballa acotant la realitat en parcel·les (nivells ontològics irreductibles com la física, la química, la biologia, les neurociències…). Aquesta especialització ha permès el gran avenç científic en els darrers 200 anys fent, entre altres coses, més abordables per a la limitada ment humana els problemes a resoldre. A més, aquestes parcel·les o nivells també responen a la seva emergència dins de la pròpia evolució de l’univers, que ha passat de les interaccions quàntiques pures (sopa de quarks, reaccions nuclears per donar origen als diferents elements químics, alliberament de fotons, etc.), matèria d’estudi de la física, a les interaccions químiques per produir molècules (objecte de la química), a les interaccions entre molècules orgàniques per donar fruit a la vida (matèria de la biologia), i així successivament. Emergència de nivells amb una complexitat cada vegada més gran, fruit d’un doble procés, no necessàriament dirigit per endavant, on l’atzar i l’ordre o convergència s’alien per produir més complexitat i un fenomen insòlit: l’autoconsciència de l’ésser humà.
Però a més d’aquesta parcel·lació, el mètode científic requereix l’establiment de condicions de contorn, acotacions molt precises sobre el fenomen que s’estudia, per aconseguir que els resultats puguin ser homologables, per avançar. I aquesta sembla una altra font de crítica i frustració pel que fa al potencial que la ciència amaga per assolir la veritat. Obté comprensions parcials sobre diminutes parcel·les de la vasta realitat. D’aquí ve la importància del treball interdisciplinari i transdisciplinari, i no només entre les ciències naturals, sinó abraçant les ciències humanes, la filosofia i fins i tot la teologia. Doncs, atès el seu caràcter absolut, la veritat no hauria de ser diferent segons el punt de vista que s’adopti per estudiar-la.
Tots els articles de la secció Misteri
Sobre l´autor
Enginyer de Telecomunicació, Màster en Física de Partícules i Cosmologia, apassionat del diàleg interconviccional i del diàleg entre la ciència i la fe.