Tot i que amb objecte i mètodes d’estudi diferents, la teologia i les ciències persegueixen la veritat.
Davant la posició empirista de les ciències, les ciències humanístiques i, entre elles, la teologia, estudien el “context”, constitueixen la saviesa de la cultura, proporcionant resposta a les preguntes últimes: Qui som? Quin és el sentit de la nostra existència? Quin és l’origen de tot?
Teologia i ciències han de cooperar si volen superar les limitacions intrínseques als seus mètodes i de la ment humana. També per servir inspiració en el plantejament de noves hipòtesis i teories. Però per això primer han de reconèixer mútuament l’aportació que totes dues fan per arribar a la veritat, reconèixer els seus mètodes, i establir un llenguatge comú comprensible per l’altra banda.
La teologia, referint-nos aquí a la cristiana, guiada pel magisteri de l´Església, avui, vol dialogar amb les ciències. No es pot dir el mateix en sentit contrari, on més que de les ciències en bloc, hem de parlar de científics o grups interessats en aquest diàleg.
No és gaire conegut que aquest diàleg es va iniciar molts segles enrere. El mateix Sant Pau presentava l’Evangeli no com una ruptura, sinó com a perfecció del pensament hel·lènic. El cas Galileu és paradigmàtic d‟aquest diàleg teologia-ciència. Tot i això han hagut de transcórrer molts segles fins que ciència i teologia establissin els seus àmbits d’actuació, el seu objecte d’estudi i els seus mètodes, acceptant l’aportació que cada part pot fer al saber humà, per al coneixement de la realitat.
Acceptant Déu com a principi i fi de totes les coses, és impossible l’existència de contradiccions entre la veritat revelada, el contingut de la fe, i la veritat científica. Ja el Concili Vaticà I va sentenciar: “…Déu pot ser conegut amb certesa per la llum natural de la raó humana partint de les coses creades”. Joan Pau II es va referir a aquesta font de coneixement, objecte de la ciència, com “el llibre de la natura”, intel·ligible i racional, al qual va seguir el llibre de la Revelació explícita de Déu, objecte de la teologia.
Però per fer la seva part, la teologia ha de ser rigorosa per interpretar correctament la paraula inspirada, les Sagrades Escriptures, evitant així les contradiccions amb la ciència que altrament es poguessin produir. Però no només el rigor és una exigència. La teologia necessita humilitat en la investigació científica i en l’adhesió a la fe. La humilitat crea un clima favorable al diàleg entre el creient i el científic. Durant molts segles, la teologia es va erigir com el saber últim, per sobre de les altres formes de coneixement. Això va conduir al sorgiment del positivisme, en un moment en què les ciències es van revestir de prou autoritat. Autoritat que els successius descobriments els anaven proporcionant, per contradir o, si més no, qüestionar les veritats “immutables” sobre la naturalesa defensades des de la fe.
Aquest rebuig a tot allò procedent de la fe i a la mateixa teologia es manté fins avui, quan les societats del nostre context sociocultural, exaltant fins a límits grotescos tot el provinent de la ciència i la tècnica, a més d’autoproclamar-se laiques, no religioses, desenvolupen el laïcisme, menyspreu i fins i tot bel·ligerància contra tot allò que emana de la fe, que no es pugui explicar des de la ciència, tancant-se a tot diàleg. Déu ja no interessa, tan sols les veritats tecnològiques i les veritats de l’individu, entrant en un subjectivisme, un relativisme, que ens allunya de la Veritat.
A més, perquè la teologia es consideri una disciplina científica, acceptada dins de les ciències de l’esperit o ciències de l’home, proporcionant un accés a la realitat, homologable al què proporcionen les altres ciències, ha de complir uns requisits mínims. D’una banda, cal clarificar tant l’objecte d’estudi com el mètode per accedir-hi, de manera que la unitat entre l’objecte i el mètode garanteixi la unitat del saber teològic. D’altra banda, ha d’existir precisió i rigor científic en les seves mediacions, com ho són l’aprofundiment racional i la investigació de la revelació de Déu en la història. I aquesta precisió i rigor no ha de ser menor que el d’altres ciències humanes com la història.
És per això que hi ha d’haver una hermenèutica rigorosa per a la interpretació correcta de la paraula inspirada. La interpretació literal de les Escriptures ha portat al llarg dels segles a entrar en contradicció amb el saber científic i un rebuig que encara persisteix, per part d’una gran part de la societat. Però l’hermenèutica no és exclusiva de l’estudi dels textos sagrats; també les arts necessiten una hermenèutica, cal conèixer el context, més enllà de la literalitat de les formes expressives. Tornant a la teologia, digué Joan Pau II: “Convé delimitar bé el sentit propi de l’Escriptura, descartant interpretacions indegudes que li fan dir allò que no té intenció de dir.” La fe ha d’exhibir rigor històric i rigor intel·lectual, davant de la fe ingènua. D’altra banda, l’autonomia de la ciència ha de ser respectada.
Com pot la teologia omplir el buit, evitar el declivi que, segons sembla, va associat a la negació de Déu?
D’una banda, ha de fer palès que darrere de la desesperació i les actituds nihilistes o indiferents de l’home d’avui s’amaga un desig de plenitud. Que apunta alguna cosa cap a l’àmbit de la transcendència. Experiències vitals com la mort mateixa fan veure que no tot es redueix a la matèria biològica. Enric Benito, metge de cures pal·liatives no catòlic, parla en aquesta entrevista de la “transcendència” en aquests processos.
La fe cristiana pot oferir un servei al bé comú indicant la manera justa d’entendre la veritat i per això ha de ressaltar la connexió entre veritat i amor; amor que, a diferència del que l’home modern considera, va més enllà del món dels sentiments volubles, és essència i, com a essencial que és, dota de sentit la vida humana i permet experimentar i fer experimentar al proïsme la felicitat.
La irradiació a què pot contribuir la teologia, en diàleg amb les ciències, queda indirectament expressada en aquest bonic paràgraf del Papa Francesc de la seva encíclica Lumen Fidei: “…la fe concerneix també la vida dels homes que, encara que no creguin, volen creure i no deixen de buscar. En la mesura que s’obren a l’amor amb cor sincer i es posen en marxa amb aquella llum que aconsegueixen assolir, viuen ja, sense saber-ho, en el camí cap a la fe. Intenten viure com si Déu existís, de vegades perquè reconeixen la seva importància per trobar orientació segura a la vida comuna, i altres vegades perquè experimenten el desig de llum en la foscor, però també, intuint, a la vista de la grandesa i la bellesa de la vida, que aquesta seria encara més gran amb la presència de Déu.”
Sobre l´autor
Enginyer de Telecomunicació, Màster en Física de Partícules i Cosmologia, apassionat del diàleg interconviccional i del diàleg entre la ciència i la fe.
Jordi, et felicito per aquesta reflexió seriosa i acurada, digna d’una persona com tu, oberta sincerament a la Veritat, compromesa en l’Amor i cercadora de la Bellesa.
Magnifico artículo, Jordi. Un saludo