Vaig néixer en un poble que amb massa velocitat va esdevenir ciutat. Actualment, segons dades oficials, té 51.600 habitants: 26.190 dones i 25.410 homes. Si les poséssim juntes, ens adonaríem que són moltes persones. En el moment d’escriure aquest article les morts per Covid19 a l’estat espanyol, des que va començar la pandèmia, superen les 58.000, també segons dades oficials. És com si tots els habitants de la ciutat on vaig néixer, i encara molts més, haguessin mort pels efectes d’un virus.

Això que podria semblar de ciència ficció, és una realitat que m’ha fet molta impressió. Tantes morts juntes són una barbaritat. La xifra de defuncions diàries poden semblar poca cosa si mirem només això, la xifra. Però si ens aturem a pensar que cada dígit és una persona, ens esborronarem d’haver normalitzat una catàstrofe diària d’aquesta magnitud. Portem massa dies sopant, esmorzant i dinant amb les morts, així en plural. I no només per nombroses.

Ningú pot parlar de la seva pròpia mort. Només pot fer-ho de la mort dels altres. Ho fem, especialment, d’aquelles persones properes, conegudes, estimades… Aquelles amb qui hem compartit, de prop o de lluny, algun tram del camí de la vida. La seva desaparició definitiva ens provoca un dolor que s’incorpora al nostre bagatge vital, esdevenint una de les nostres morts…

Sí, la separació és una de les morts que patim al llarg de la vida. En els darrers mesos, sovintegen tota mena de separacions. Moltes, malauradament, definitives. D’altres, temporals, degudes a les restriccions de visites a residències i hospitals o, senzillament, a la impossibilitat de trobar-nos amb amics i familiars. Grans i petites morts que esquitxen la nostra vida personal i col·lectiva.

Un jardí sembrat d’ombres, de morts de tota mida. També d’espais assolellats i lluminosos, certament. Clarors que il·luminen i clarifiquen, però també que posen encara més de relleu les morts de cada dia. Renúncies i pèrdues. Cadascú se sap les seves. Moltes, però, són a l’aparador que tots contemplem només passant pels carrers. Potser per primer cop en la història personal de la majoria de nosaltres, la mort ha esdevingut un fet col·lectiu. Les morts, també.

Tanmateix, les llavors moren necessàriament per donar vida, flor, fruit. La natura ens ensenya doncs, que la mort és necessària per a la vida. No és una fatalitat. És només un buit imprescindible per a donar pas a l’esclat vital, al creixement fecund. Les morts fan mal només si ens hi recloem i tanquem portes i finestres. Llavors restarem a les fosques. Però si les deixem obertes, potser permetrem l’entrada de la claror necessària per copsar els ensenyaments sobre la vida que les morts porten inscrites al seu moll de l’os.

La pandèmia, amb el seu rastre de morts i separacions, dolor i patiment; és doncs sobretot temps per a la vida.

Sobre l´autor

Més articles

Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.

0

Finalitzar Compra