Motivació o sacrifici

Com encarem la vida depèn d’un mateix

Li preguntaren a un escombriaire «i tu, a què et dediques?» «A escombrar…»  contestà malhumorat per haver-li recordat que n’era de lamentable la seva feina. Al seu company, li feren li mateixa pregunta, i tanmateix ell contestà «jo m’encarrego que els meus carrers siguin els més nets de la ciutat». En parlar, els seus ulls expressaren que la seva rutina tenia sentit, i encara que l’esforç de la dura feina d’escombriaire era exactament el mateix per als dos, per a aquest últim això no suposava un sacrifici ni una penalitat…

(…) o busquem el sentit a cada obligació del nostre dia a dia, com l’escombriaire, o estarem eternament enfadats. És molt simple: o motivació o sacrifici, tu esculls, perquè no hi ha més.  Així doncs, amb quin escombriaire et quedes?

Cristina Gutiérrez, Santa Maria de Palautordera

---

Vaig llegir un dia aquesta carta a La Vanguardia que m’ha suscitat una reflexió molt estimulant, ja sigui a nivell personal com col·lectiu, en relació a la capacitat d’esforç, al per què de les nostres accions, a «haver de fer» o al «poder fer», «escullo fer»…

Una indicació prèvia. Vivim una cultura en la qual no sembla decent dir que es fa una cosa per deure, sinó que cal fer-la perquè «em ve de gust». A totes hores, la potent indústria de la felicitat ens ven «felicitats» instantànies, ja sigui en forma d’objecte, experiència o fàcil llibre de realització. Però la realitat és tossuda. Naixem a mig fer i hem de construir el nostre caràcter. I no només això, existeixen també dificultats diàries, singulars i col·lectives, o simplement «rutines» que cal afrontar.

Una primera qüestió. La motivació, té a veure simplement amb la il·lusió? L’etimologia de la paraula motivació és lluminosa. Deriva del llatí motivus o motus, que significa la «causa del moviment». Sinònim de sentit, guia, creure en quelcom. Al meu entendre, ve definida per metes llunyanes i no immediates. És l’aliment que nodreix la disciplina a fi de desenvolupar el talent. En aquest sentit resulta terrible com en la nostra societat sembla que no existeixen models d’emulació «generals» capaços de motivar-nos.

Un altre fet a tenir en compte: el papa actual ha estat nomenat personatge de l’any en contexts molt diversos. Sota el lema «el papa del Poble» ha estat designat personatge de l’any per la prestigiosa revista nordamericana Time. Hi ha un consens força general a alabar-lo. En les seves paraules, em sembla descobrir una solemne crida a l’acció. I encara més, amb el seu exemple diari, ha mostrat la preeminència de l’acció sobre els sentiments, els pensaments i les creences. Ha ressaltat el valor del comportament personal cap a una meta –el servei a la humanitat–  a pesar de les intermitències del cor.

Guarden relació ambdós fets? En el món real, ningú valora un professional per la seva motivació, sinó pel resultat del seu treball. I alhora resulta, que les persones que admirem no naixeren com són. Distingir el papa emfatitza la tasca d’una persona abnegada, especialment en reanimar els cors d’aquells més petits, i així procurar-los valor en un món indiferent a la debilitat. Un reconeixement a la grandesa d’una vida viscuda en funció de valors curosament pensats i no tan sols viscuts emocionalment. I per això, l’ensenyança se’ns mostra com especialment fecunda pels moments de greu tribulació que vivim.

Com la historieta ens revela, l’ésser humà suporta malament empantanar-se, l’absència d’il·lusions. Per aquest motiu, sentim que desperten energies adormides quan algú ens obre el camí del canvi, ens introdueix en l’ample àmbit de la possibilitat. El «realitzar», és a dir, poder fer real allò que era una mera possibilitat, omple d’ànim el nostre cor. És esperança, en paraules dels teòlegs cristians medievals.

«Només nosaltres escollim el camí que hem decidit agafar» deia l’autora de la carta.  Una esperança tan difusa com ferma, és –o així em sembla– el compendi de totes les virtuts i l’impuls de totes les rectes accions. Perquè per tenir esperança s’ha de creure abans en quelcom ferm i estimar lluitant. Enmig de temps col·lectivament difícils, espero que l’exemple de Francesc sincerament ens «motivi» a tots a construir un món millor. La porta de la felicitat s’obre cap enfora…

Article publicat a la revista Ciutat Nova 151, febrer – març 2014 per Joan Rodríguez