muralla xinesaAlgunes consideracions sobre la Gran Muralla Xinesa, mentre a Europa es construeixen murs o, en qualsevol cas, s’aixequen barreres per obstaculitzar els processos migratoris.

Aquests dies, em trobo a la Xina i, entre una feina i una altra, he tingut la possibilitat d’arribar a la Gran Muralla, una experiència que m’ha fet reflexionar.

El fet és que, en els mateixos moments, a Londres, Sadiq Khan, musulmà d’origen paquistanès es convertia en el primer ciutadà d’una ciutat símbol per a Europa. Efectivament, Londres ha estat durant gairebé tres cents any la capital de l’Imperi de Sa Majestat, que s’estenia per Àsia, Oceania, des de Nord Amèrica a l’Africa. Avui, un nét d’aquells pobles colonitzats durant segles pels europeus, s’asseu a la poltrona més alta de l’administració de la que, en un temps, era la sumptuosa capital del món.  I encara més, Khan és musulmà i com a primer acte ha volgut participar en la commemoració de l’Holocaust, organitzada per la comunitat jueva al barri de Barnet, i hi ha tingut una trobada cordial amb el rabí Ephraim Mirvis.

I ha anat més enllà: ha prestat jurament del seu càrrec  a l’església anglicana de Southwark, motivant la seva decisió amb el desig de voler representar a “cadascuna de les comunitats, cadascuna de les parts de la nostra ciutat”.

Tot això ha succeït mentre per l’Europa continental es construeixen murs o, d’alguna manera, es mira com tornar a posar-hi barreres que obstaculitzin els processos migratoris. Per això, m’ha impressionat trobar-me a la Gran Muralla.  A segles de distància de la construcció d’aquesta obra gegantina -uns 5.000 quilòmetres de pedra que baixa i puja per les crestes de les muntanyes al nord de Pequín-, milions de persones pugen cada any a passejar i mirar una de les meravelles construïdes pels homes. Llàstima que hagi servit de tan poc! A part de les invasions a les quals la Xina finalment va haver de sucumbir, particularment la dels Japonesos el segle passat, fa reflexionar veure com avui un mur d’aquest tipus ha estat literalment saltat amb els peus junts per la invasió apressant i implacable de la globalització, que ha canviat en aquets decennis, especialment aquests darrers anys, el rostre de l’immens país asiàtic. I encara diria més, la Gran Muralla ha esdevingut part d’aquesta invasió silenciosa i potent. De fet, és un dels elements d’un immens projecte econòmic -junt amb altres llocs arqueològics estesos arreu del país i amb els monuments de la capital xinesa- que rendeix milions i milions de iuans a les caixes del comunisme a la xinesa, fórmula pensada i realitzada pel geni pragmàtic i harmonitzador d’aquest poble.

Què ens ensenya la Gran Muralla? Vàries lliçons importants. En primer lloc, que la història no s’atura, ni tan sols davant dels murs. Els processos històrics -particularment els migratoris- tenen sovint una força i una embranzida vital i propulsiva tal que, en el seu camí, tot acaba sent fràgil. També les muralles més sòlides i elevades resulten poroses fins a esdevenir autèntics coladors.

En segon lloc, ens fa veure que el que és nou i el que és diferent no s’ha d’afrontar rebutjant-ho sinó més aviat integrant-ho, harmonitzant-ho amb el propi sistema, donant vida a quelcom de nou per a la pròpia cultura i a la dels altres. Aquí, l’Àsia, amb les seves dues grans soques culturals, la hindú i la confuciana, ens ensenya que la paraula clau és harmonitzar i mai excloure.

És des d’aquesta perspectiva que em sembla poder llegir l’elecció de Hkan com a alcalde de Londres, i el seu significat i advertència per a tot el continent europeu. Que un paquistanès musulmà pogués un dia esdevenir alcalde de la capital de l’Imperi de Sa Majestat podia ser un autèntic somni quimèric, una història de ciència-ficció a l’estil de Juli Verne. Avui, és una realitat, justament perquè la història canvia, com canvien els pobles quan homes i dones comencen a viatjar amb les seves ètnies, cultures i religions. Però no només l’elecció en quant a tal representa un senyal significatiu, també la trobada amb la comunitat jueva per part d’un primer ciutadà musulmà serveix per indicar-nos que musulmans i jueus poden conviure i col·laborar. Imaginem encara què significa que un musulmà presti jurament en una església cristiana. La tradició cristiana i, de fet, la catòlica en particular, ha considerat durant segles -més d’un mil·lenni- que fora de l’Església no hi ha salvació. I encara avui alguns -jo me’n trobo molts- estan convençuts que les altres religions són motiu de condemna. A més, vivim en un continent que havent rebutjat les pròpies arrels cristianes, almenys a nivell de vida pública, avui ja no arriba a assegurar una dimensió religiosa. Un musulmà, primer ciutadà de Londres, ens ha proposat encara la seva centralitat i el seu valor públic.

El papa Francesc, aquests dies, ha llençat una enèsima crida a Europa perquè sigui un lloc d’acollida i integració i no construeixi murs contra aquells que sovint fugen de situacions catastròfiques, creades precisament per intervencions dissortades de països occidentals.

Qui sap com serem jutjats per la història en els segles venidors. La història és, certament, mestra, com ens han ensenyat els nostres pares llatins. Però si això continua sent veritat des de fa mil·lennis, és igualment innegable que els homes semblen ser pèssims alumnes.

És necessari llegir, com deia Joan XXIII, els signes dels temps. Tot mirant de desxifrar-los s’aconsegueix unir-se a aquell flux implacable dels processos històrics que donen vida a noves formes de cultura i civilització que, al final, prevaldran igualment, però malauradament pagant un preu d’enfrontaments i de violència, per la tossuderia dels homes, que s’obstinen a no acceptar el que està passant per davant dels seus ulls emboirats per la por, en lloc de ser il·luminats per l’optimisme. Perquè, com deia Theillard de Chardin, “el futur és sempre millor que qualsevol passat”. El gran teòleg-antropòleg francès va viure molt temps a Xina i, potser va intuir molt de l’home gràcies a l’aportació d’aquesta cultura.

Roberto Catalano (11 de maig, 2016)  @Catalano_bob

Original en italià

Josep Bofill
Darreres entrades Josep Bofill (veure totes)
0

Finalitzar Compra