Des que l’Alfons Cornellà va publicar el seu llibre “La solución empieza por CO” han passat ja més de cinc anys. Certament, a la solució encara se l’espera. Però resulta innegable que en aquests darrers anys, la partícula CO ha pres un extraordinari protagonisme. Més d’un ja deu estar pensant en tot allò de la competició i la confrontació. De fet, d’això sí que ens n’ha arribat en escreix. Però també es parla, i molt, i cada cop més d’una altra mena de ‘CO’. Una partícula CO més en la línia del què apuntava en Cornellà i que s’anuncia com el pròleg d’un llibre que podem acabar escrivint tots plegats.
El 2014, publicava al blog ‘Empresa i Màrqueting’ un article sobre el ‘coworking’ que, ja llavors, no era cap novetat. Ara és habitual parlar-ne i proliferen espais de coworking en els àmbits més diversos de l’activitat humana. També uns anys enrere es va començar a parlar del ‘cohousing’ com un fenòmen nascut als Estats Units i promogut per persones grans un xic excèntriques. Avui en dia, la idea d’habitatges compartits com alternativa a les residències convencionals per a gent gran, està a l’ordre del dia. Arreu de l’estat espanyol han sorgit cooperatives, com per exemple ‘Convivir Cooperativa’, per fer-ho realitat; gabinets d’arquitectura i assessorament per dissenyar el projecte (posem per cas, eCOHOUSING, Arquitectura para nuevas formas de vida) i plataformes com Trabensol (Centro social de convivencia para mayores) que donen suport a comunitats ben actives. En el sector del turisme, és ja antic el concepte de ‘time-sharing’ (temps compartit) que permet gaudir d’un allotjament turístic durant unes setmanes determinades de l’any, mentre la resta són altres propietaris qui en poden disposar.
Són molts els joves per als que no és estranya la idea de compartir cotxe per als seus desplaçaments habituals o no, a través de les diverses plataformes de la mal anomenada ‘economia col·laborativa’. Aquest és un fenomen que ha posat en alerta la potent indústria de l’automòbil de diversos països, ja que cada cop es fa més palès el rebuig de molts joves a comprar-se un cotxe. Tanmateix és força habitual gaudir d’un període de vacances utilitzant els serveis d’alguna de les plataformes que posen en contacte el propietari d’un allotjament amb la persona o família interessada a utilitzar-lo durant la seva visita. A les ciutats, s’ha generalitzat el servei de bicicletes compartides, deslliurant-nos de la necessitat de posseir-ne una en exclusiva si és que estem disposat a usar les d’aquest servei públic.
Compartir, col·laborar, cooperar són conceptes que estan a l’ordre del dia. Es pot pensar que es tracta d’una moda, és possible. Potser, més aviat és una necessitat. De fet, el què és segur és que també és un negoci. D’aquí ve que el terme d’economia col·laborativa no sigui massa escaient. Voldria pensar però, que es tracta d’una tendència que tot just està començant. Una tendència que ens empeny a cercar d’afrontar els problemes d’una forma més col·lectiva, un cop hem constatat que l’individualisme és un remei poc eficaç davant els enormes reptes que tenim plantejats. Una tendència encara tentinejant, encara superficial, encara basada més en el ‘què’, que en el ‘perquè’. Encara restem aturats en quines coses compartim i a través de quins mitjans ho fem. Però penso que, poc a poc, s’aniran descabdellant les motivacions més profundes que ens porten a la partícula CO. Les eines que ho permeten s’aniran amarant de la necessitat de sentir-nos a prop, de saber que no estem sols, que si compartim el què tenim, no només caminem vers un nou model econòmic, sinó també social i de convivència.
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.