Posar un dels set pecats capitals i conceptes econòmics en el mateix sac pot ser un exercici massa agosarat. Però hi ha qui ho està fent.
Els preus no paren de pujar. És un fet del qual parlen les persones i les butxaques se’n queixen. Quan els preus pugen de forma més o menys generalitzada i de manera continuada, els economistes parlem d’inflació. És un fet que sempre havia respost a turbulències dels mercats que n’eren l’explicació. Ara sembla que no és ben bé així. Per això ja hi ha qui s’ha tret de la màniga un terme nou greedflation, és a dir, inflació de l’avarícia o de la cobdícia, que ve a ser el mateix.
Anem a pams. El més obvi quan es parla d’inflació és pensar en la inflació de demanda. Tothom sap que quan la demanda d’un producte puja, sense que ho faci proporcionalment la seva oferta, la tendència dels preus d’aquell producte serà a l’alça. La pertorbació provocada per un excés de demanda explica la pujada de preus. Tret d’alguns mercats concrets de matèries primeres i de components industrials, no sembla que actualment ens trobem en aquest escenari. Més aviat el gran consum privat s’està moderant, segrestat per la precarietat, la por i la incertesa.
Una altra possibilitat d’augment de preus és la inflació de costos. Alguns l’anomenen inflació de salaris, quan el principal component de cost d’una empresa és el sou i les càrregues socials derivades de la remuneració al personal. En tot cas, es produeix quan augmenta el cost de les primeres matèries, de l’energia, dels subministraments, dels salaris… Això fa que, per tal de no entrar en situació de pèrdues o bé per mantenir un nivell de beneficis imprescindible per a la continuïtat de l’empresa, no hi ha més remei que repercutir aquests augments de costos en el preu final del producte.
Quan va esclatar la guerra d’Ucraïna tot just sortint d’una pandèmia d’abast mundial, certament es va produir una situació d’inflació de costos que va posar a moltes empreses entre l’espasa i la paret. L’escassetat en l’oferta d’algunes matèries primeres hi afegia certs trets d’inflació de demanda en alguns sectors. Però, amb el pas dels mesos, ambdues coses s’han anat moderant i, en alguns casos, fins i tot corregint. Per què, doncs, els preus no paren de pujar?
No cal entendre massa d’economia per trobar la resposta. Si no hi ha excés significatiu de demanda. Si la puja de salaris, per bé que se l’espera, no és gens clar que arribi. Si la majoria dels mercats de matèries primeres presenta certa tendència a l’estabilitat. Llavors, només queda una opció: els preus pugen per alimentar els beneficis de les empreses. Aquesta és la inflació que s’ha batejat com a inflació d’avarícia.
Mai es pot posar dins del mateix sac tot un col·lectiu. No totes les empreses actuen sota el dictat de la cobdícia, segur. Però sembla clar, i algunes ho reconeixen públicament, que les grans corporacions i empreses multinacionals, apugen els preus per assolir nivells més alts de beneficis. I això té nom de pecat capital: avarícia. Però les empreses no poden pecar, en tot cas, només poden fer-ho les persones. Són les persones les que lideren i prenen decisions. Això no ens hauria de passar per alt.
I també podríem recordar allò de “qui estigui lliure de pecat…” i segurament tothom acabaria esquitxat. Ningú pot mirar-s’ho des de la barrera. Perquè, en el fons, ens hi estem jugant massa llençols en aquesta bugada. Estem intentant sortir d’una crisi multifactorial provocada per un sistema pervers que no es qüestiona prou; i ara, ni més ni menys, és l’hora de veure qui en paga els plats trencats. En realitat, s’està posant sobre la taula el crucial tema del poder. A veure, aquí, qui mana? Manen les persones escollides a través de sistemes democràtics, més o menys imperfectes? Aquells que amb la seva acció legislativa poden equilibrar la balança perquè no acabin pagant els de sempre? O manen les grans corporacions que ningú ha escollit i que actuen amb avarícia per sortir-ne beneficiades al màxim?
De com sortim de la crisi dependrà que les desigualtats i les injustícies es redueixin o augmentin. De quin equilibri (o desequilibri) s’acabi imposant, dependrà que el nostre planeta millori la seva salut o entri definitivament en estat terminal. Un pecat capital ens està posant en un encreuament i, si un cop més, errem el camí, la rectificació serà ben segur traumàtica. Ni tot està escrit, ni es pot caure en el desànim de pensar que no s’hi pot fer res, perquè els murs cauen sense avisar, les persones es construeixen amb la vida i cada granet de sorra és imprescindible en el camí de l’esperança. La saviesa de la història ens diu que, tard o d’hora, la col·laboració ha estat clau per recompondre les grans trencadisses del món.
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.