Informacions, notícies, temps esmicolat, manca de sentit, desorientació…
Mentre dormim les informacions s’acumulen a les safates de notificacions dels nostres dispositius digitals. Tan bon punt soni l’alarma, ens assaltarà tot un devessall de notícies. Mentre dormíem han continuat passant coses en el nostre fus horari i en d’altres. Totes aquestes informacions es van sumant, van engruixint una llista de fets sense sentit que reclama la nostra atenció, roba el nostre temps i amaga allò que de veritat ens està passant.
La pregunta que ens assalta sovint és: què està passant? Com si no ho sabéssim, com si algú ens ho hagués de dir. Consultarem mòbil i tauleta, esmorzarem amb la ràdio, dinarem amb la televisió, conduirem escoltant les notícies o altres informacions. Com papallones passarem d’informació en informació, sense aturar-nos, sense temps, sense reflexió, sense contemplació ni contemplacions.
Viurem una jornada rere una altra en la provisionalitat, en el curt termini i en la inconstància que tot ho domina. Res és durador, els “per sempre” han mort. Les informacions es succeeixen una darrera l’altra sense aturador. El que ara és blanc, d’aquí una estona pot ser negre, o blau, o verd, tant se val… Cada informació és efímera, de curta durada i ens porta al tobogan de l’actualitat, al vertigen de l’estar sempre al dia de tot.
I el fil? On és el fil? L’hem perdut o ja no sabem ni tan sols si n’hi ha. La immediatesa impedeix aturar-se a buscar-lo. Les informacions, la digitalització i la informatització fragmenten el temps i perdem la dimensió temporal pròpia de l’ésser humà. Cap fil relliga cap història. No hi ha història, no hi ha narració, no hi ha relat. Només informacions.
Estem molt ben informats, però aquesta manca de relat fa que estiguem desorientats. Quin sentit tenen totes aquestes informacions que només són additives? Només es van sumant fins a l’exasperació; a vegades, fins el neguit o l’angoixa. Prenen el temps de la reflexió, aquell temps que permetria trobar el fil, seguir-lo i descobrir el sentit profund de les coses que vivim, de les coses que ens passen, d’aquelles que desitgem i d’aquelles que no voldríem veure ni en pintura.
El sentiment de comunitat va lligat al sentiment de festa. Una festa que ha estat penalitzada per un sistema de treball que aïlla i incomunica les persones. És en aquests temps de construcció d’un “nosaltres” on podríem trobar aquell fil que va teixint la història; la meva, la teva, la nostra. Convé recuperar amb urgència aquests espais que tenen una simbologia comuna, uns rituals, que es repeteixen amb una cadència prefixada, que ens ajuden a recórrer el relat de la nostra vida. Permeten orientar-nos, prendre la direcció cap on volem anar, aquell camí que va donant sentit a les decisions que prenem.
Aquesta entrada ha estat publicada al blog de l’autor: Prop de l’Onyar
Si ho prefereixes pots escoltar l’entrada en format pòdcast:
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.