Les persones som fràgils, les màquines són fortes. N’hi ha prou amb això? La tecnologia pot col·laborar a tenir cura de les persones, però perquè ho faci de la manera més humana possible són molts els dubtes que caldrà resoldre.
ET NECESSITO
Els que tenim alguns anys ho sabem per experiència. Els més joves ho creuen per fe o resten en la incredulitat. Sigui com sigui, i tot i les lògiques reticències, no és cap secret que les persones som fràgils. Unes més que altres, certament, però d’alguna manera totes ho som. En determinades èpoques de la vida més que en altres, però no deixa de ser una constant al llarg del camí vital de cadascú.
Nadons, infants, persones malaltes, amb capacitats i funcionalitats diverses, gent gran… Són persones i situacions on la fragilitat es fa més palesa i, per tant, la dependència mútua és més que evident. Poc o molt, cal que ens cuidem els uns als altres. És llei de vida, que deia la meva àvia… Però, de quina vida? Aquella d’abans quan la comunitat feia properes les persones? També en la vida d’ara?
En el fons no ha canviat res, ara també hem de cuidar-nos els uns als altres. On no arriba la família ni la comunitat hi arriben –tan bé com poden i saben– les institucions, públiques i privades, que tenen la finalitat d’atendre les persones en les seves diverses necessitats. Però sovint oblidem que ja fa temps que convivim amb màquines, interfícies i intel·ligències no humanes. Òndia! I tota aquesta ‘gent’ no ens podria ajudar en la cura de les persones?
– Has vist massa pel·lícules!
– Vols dir?
– Au va, home, t’imagines l’avi (amb el seu mal caràcter) cuidat per un robot?
Potser el robot no perd la paciència, ni s’enfada… No és cosa del futur, ni encara menys, de ciència ficció. És una realitat quotidiana que, ens agradi més o menys, la tenim aquí amb voluntat de créixer i de romandre. Interactuem i haurem d’acabar convivint amb l’anomenada intel·ligència artificial (IA) i tot el seu desenvolupament cada cop més sofisticat.
Anar al banc a demanar un préstec o a fer segons quina gestió ho acaba resolent un algoritme. Alguns diagnòstics mèdics ja comencen a fer-se en funció dels resultats que l’algoritme extreu del ‘big data’, aquest gran volum de dades que la xarxa acumula i gestiona. Ja hi ha intel·ligències artificials que fan companyia a persones soles, bé sigui que el robot prengui aparença d’animal o de persona. Aquestes màquines intel·ligents (o no) poden acompanyar l’àvia (o qualsevol persona amb dependència) en el seu passeig diari, tenir cura de les seves necessitats d’alimentació, ser un suport a la seva mobilitat i higiene personal i encarregar-se de la neteja de la llar.
I SERÀS AMABLE?
Sovint la qüestió es planteja en termes de confrontació: la màquina versus la persona. No es tracta d’això. Ni es tracta d’un enfrontament, ni tampoc de substituir les persones per màquines. Es tracta de col·laborar, de conviure. En el fons es tracta d’una relació, d’una bona convivència. El repte és com les IA poden ser d’ajut a les persones en les seves fragilitats i en les seves activitats habituals i, alhora, com els humans podem fer que les màquines siguin més ‘bones’, més útils, més ‘intel·ligents’, més amables.
Quatre ulls veuen més que dos… A vegades demanem un segon diagnòstic mèdic. Volem ampliar el ventall d’experiències, de casos, de coneixement mèdic, per assegurar un millor encert. Us imagineu què pot fer una IA capaç de processar milers, milions, de casos, d’experiències, de diagnòstics? Quina extraordinària col·laboració pot ser per un metge o metgessa?
A hores d’ara, les IA prenen decisions, donen un resultat en funció de l’algoritme que un humà ha creat i de l’acumulació de dades de què disposen. El resultat serà millor o pitjor si l’humà que ha creat l’algoritme ho ha fet d’acord amb uns paràmetres ètics majoritàriament consensuats. Però també si la IA disposa de dades suficients i prou diverses per poder prendre en consideració el màxim de situacions i casos possibles abans de prendre la decisió.
Certament queda el repte de si les IA seran capaces de mostrar sentiments o no. Potser la intel·ligència emocional continuarà essent exclusiva dels humans. Qui sap… Ara com ara, tal com defensa el filòsof belga Mark Coeckelbergh en el seu llibre Ética de la Inteligencia Artificial, hi ha preguntes fonamentals i urgents sobre la taula: a quina ètica respon la decisió d’una màquina? Ha de respondre només a l’ètica del mercat, ha de posar la persona al centre, pot mostrar misericòrdia o compassió? Què vol dir exactament prendre decisions? Quin sentiment, quin criteri, quina escala de valors fa que una màquina triï una opció i no una altra? Podem considerar les màquines responsables dels seus actes? És a dir, les IA són un subjecte moral? En definitiva, potser podem aconseguir que les màquines siguin bones, però poden arribar a ser encara més bones (i més amables) que les persones?
Aquest article ha estat publicar al número 191 de la revista: Tecnoperill?
Sobre l´autor
Col·laborador habitual de Ciutat Nova i també ... professor d'economia (jubilat), gironí d'adopció d'esperit universal, defensor de causes més o menys perdudes. Pensaire per afició. Lector recalcitrant. Escriptor vital. Comunicador.