Àngel Miret és l’actual gerent de l’Àrea de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports de l’Ajuntament de Barcelona.
Estem realment en un sistema democràtic?
No em resulta fàcil d’encaixar la pregunta. Societat i democràcia són dos conceptes amb els quals, de vegades, juguem d’una forma lleugera. També em podries preguntar: quin paper juga la societat en la democràcia? És només una democràcia formal la que tenim? La democràcia és un sistema de realització política, diuen que el menys dolent que hi ha. És el govern del poble per al poble, però… està governant el poble en aquest moment? Són les persones les qui governen les nostres ciutats? Crec que és difícil avui dia defensar aquest punt de vista.
Estàs dient que ens hem carregat la democràcia?
La primera qüestió en parlar de societat i democràcia és si el conjunt de ciutadans està vinculat a través d’un sistema polític veritablement representatiu. Crec que algunes coses han de modificar-se urgentment perquè veritablement puguem parlar d’un sistema democràtic. Almenys, el que jo vull exigir-me de mi mateix és un canvi de model.
Perdona, però m’ha sonat una mica ingenu…
Com vulguis, però estem submergits en un model on el treball ha esdevingut un instrument del poder, de manera que el lloc de treball de milers de persones, la seva dignitat i la vinculació amb les seves famílies i amb la resta de la societat depèn de l’especulació financera. Aquestes són les regles en un sistema capitalista com el que tenim, però crec que hem de perseguir un altre model. Pot semblar ingenu però hi ha hagut models molt més consolidats que el que tenim avui i han passat a la història, n’hi ha prou amb recordar el model esclavista de l’Imperi Romà, una fórmula que va durar més d’un mil·lenni.
En quins criteris hauria de basar-se aquest possible model?
Un sistema on la persona sigui el centre de l’economia, el centre de la responsabilitat i tingui l’espai que li correspon durant el seu cicle vital en aquesta terra… Fixat en la paradoxa dels desnonaments: els bancs expulsen els qui no poden pagar la hipoteca i tanquen les seves cases, que no interessa pas vendre-les perquè tenen comptabilitzat el seu valor de taxació. I com sigui que el mercat ha sofert variacions de fins el 40% a la baixa, obtindrien certa liquiditat però desquadrarien els seus balanços. I així és dóna el cas que tenim entitats bancàries intervingudes pel FROB (instrument del Banc d’Espanya per gestionar la crisi bancària) que fa fora la gent de les seves cases i… heus ací la paradoxa: els contribuents expulsem la gent de casa seva a través del FROB i de les Caixes, i després hem d’ocupar-nos d’aquesta gent a través dels serveis socials.
Bé, a més de paradoxal em sembla immoral…
Més que immoral, jo diria amoral. S’ha instaurat, en una bona part de la societat, aquell principi de l’amoralitat de què parlaven Steiner i Nietzsche, pretenent excloure de la conducta humana qualsevol consideració sobre el bé i el mal. I això és el que estem veient avui, des del moment que l’economia vulnera els principis bàsics de convivència que han d’existir en qualsevol comunitat.
De tota manera, no tot és culpa dels polítics. Hem tingut una societat molt còmoda, satisfeta de pensar que cada dia érem més rics, que el nostre habitatge valia cada vegada més, que canviàvem de cotxe cada 2 anys, que teníem un apartament a la costa i viatjàvem a paradisos artificials en lloc d’anar al poble. Vull dir que no es requereix només regenerar la política sinó també la societat amb quelcom que podríem denominar principi de coresponsabilitat: cadascun ha de saber que és responsable dels canvis polítics que comporten els seus actes. La coresponsabilitat constitueix un instrument fonamental.
Javier Rubio
Text estret d’una entrevista publicada a la revista Ciutat Nova 148, agost – setembre 2013
Acerca del autor
Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.