cn152_2807_xblog

La vida segueix…

i cal viure-la de la millor manera.


Un animal: Els cavalls, perquè són elegants.

Una música: moderna, dels anys 70 i 80

Una persona important: els meus pares

Un aroma: el cafè

Un instrument: el piano.

Un color: el vermell

Un Déu: Jesús, perquè sóc cristià

EN ELS DARRERS MESOS, ALGUNS LECTORS DE CIUTAT NOVA ENS HAN DEIXAT I HAN DEIXAT I HAN DEIXAT TAMBÉ EN NOSALTRES UNS RECORDS INESBORRABLES QUE VOLEM RECOLLIR SUCCESSIVAMENT EN AQUESTES PÀGINES. COMENCEM AMB EL TESTIMONI D’N TONY TRABAL.

Recollit per la redacció

«Vaig néixer el 9 de desembre de 1954. Vaig ser batejat dues vegades: la primera en néixer, perquè estava que me n’anava, amb dies de vida… La segona va ser a l’església de la Concepció, de Barcelona.

Vaig néixer amb una malaltia a la pell, no massa coneguda. De les vuit capes que tenim a la pell, l’exterior no s’enganxa a la següent, i aleshores apareixen butllofes de líquid i ferides. Es passa bastant malament, sobretot quan tens el cos bastant afectat.

Sóc el menor de quatre germans i, com que tenia la pell tan delicada, la veritat és que no tinc massa records d’haver jugat amb ells, ja que la pell es feria amb facilitat. No recordo com portava el tema, si plorava o no. El fet és que vaig caminar ben poc. Entre els vuit i deu anys vaig fer servir aparells i caminava una mica. Després em van operar i no va resultar bé: el maluc va quedar fixe i el genoll esquerre va quedar mirant cap endins.

No vaig anar a l’escola. Una mestra venia a casa i amb ella vaig fer els vuit cursos de l’ensenyança general bàsica i em va obrir un món molt interessant. Ella donava classe en una escola i va arribar a un acord amb la directora per validar els meus estudis.

De nen gaudia de tot: del sol, de les passejades dels diumenges amb els pares, a voltar pel barri, sobretot amb la meva germana. El meu pare treballava a les oficines d’una empresa tèxtil. Quan el meu pare va tenir un pinçament d’agafar-me a mi del cotxe, vam canviar-nos de casa, a una amb ascensor. La meva mare, Elvira, era mestressa de casa, la recordo com una persona bona, era les meves cames, em conduïa per tot arreu. Era rossa, i d’ulls blaus, una veu clara, i em deia Tony.

Ens portem dos anys entre cada germà. Són molt bones persones. Ens veiem seguit, de vegades vénen de sorpresa i altres avisant. O sortim a passejar pel barri. Quan estem junts, amb l’un o amb l’altre, parlem de tot una mica».

Fins aquí, algunes remembrances en primera persona que el Tony va escriure el 2012. Però altres records (=memòria del cor) ens han arribat per part d’amics i amigues seves, que l’han conegut a l’entorn del Moviment dels Focolars. I sempre hi ha un denominador comú que parla d’un esperit noble, d’optimisme, de capacitat de superació del dolor…


«Sempre recordo al Tony amb la seva gorra amb xapetes d’insígnies, i en cadira de rodes, acompanyat per la seva mare Elvira. Malgrat la seva malaltia i dependència, sempre estava animós. Ell deia que anava “a roda”, no “a peu”, i d’aquesta manera anàvem a passejar, a fer una cerveseta, la partideta de dames o a conversar. Veïns i amics sempre el saludaven afectuosos i ell ho agraïa».

«La seva delicadesa espiritual es manifestava en molts detalls: mai s’oblidava de telefonar-me quan era el sant o el meu aniversari, apreciava molt l’amistat i sempre donava les gràcies més expressives per qualsevol cosa que hom podia fer per ell.

Patia una malaltia anomenada epidermòlisis bullosa distròfica. Amb el temps i els tractaments mèdics indicats va millorar, tot i que sempre hi estava present i requeria una cura continua. Al llarg dels anys que vam estar en contacte, mai es va queixar de la seva situació. Un cartell amb un castell humà penjava al costat del seu llit, segurament admirava la fortalesa d’aquells homes que aguantaven amb tanta fortalesa física, sense dir res, com ell mateix, que no deia res, però aguantava molèsties i dolors sense una queixa».

La importància de la relació amb les persones ens la confirma aquest intercanvi de correus electrònics entre ell i un amic:

«Hola Tony, m’alegro molt d’haver vingut amb tu en el cotxe ahir i poder escoltar tot el que em deies. Em quedo sobretot amb el que em deies de les relacions i com definies el que és la vida i l’evangeli basat en la comunicació de vida».

«Hola! L’alegria en aquest cas és mútua, doncs a mi també em va agradar molt compartir viatge amb tots vosaltres. Sempre és un plaer per a mi compartir converses de tot tipus de temes. Si a les persones els fa reflexionar les converses que tenim, benvingudes siguin aquelles hores perdudes de son! Són pensaments que surten de l’interior del meu cor. Penso que les persones m’heu ensenyat, m’ensenyeu i m’ensenyareu sempre a introduir-me a la pell de l’altra persona. Quan escric o parlo amb algú, aturo les agulles del rellotge. De vegades penso que és Déu qui em permet de comunicar-me amb les persones; jo, penso que no faig res».

Pinzellades de vida que ens fan dir: Gràcies, Tony, ens has unit per sempre, «aixi a la terra com en el Cel»!

(article publicat a l’edició d’abril-maig 2014 de Ciutat Nova)

Acerca del autor

Más artículos

Tras una amplia experiencia en el mundo de la enseñanza, actualmente está en la dirección de la revista Ciutat Nova.

0

Finalizar Compra