Canvi de govern, canvi de color polític, canvi de llei d’educació. Tres fets que, a l’estat espanyol, apareixen com una constant, una mena de llei no escrita que sembla respondre a la voluntat de controlar el recorregut educatiu que han de seguir infants i joves a l’interior de les fronteres del país. En realitat però, poques coses resulten més incontrolables que els processos educatius. La voluntat d’uniformitzar, de limitar, de regular, de controlar, de prohibir; quan es porten més enllà d’establir el marc bàsic de referència, està destinada al fracàs. És evident que es pot tractar d’imposar per la força de la llei, però la llibertat que requereix l’aprenentatge, acabarà posant en evidència el fracàs d’un sistema massa rígidament controlat. Les ànsies d’un excessiu zel controlador, només s’expliquen per un intent d’apropiació d’un dels  elements cabdals en les societats modernes, que no pot ser patrimoni exclusiu de ningú.

Tot plegat és motiu de controvèrsia sovintejada, de discrepàncies i enfrontaments que fan un flac favor a la comunitat educativa. Darrerament, en algunes zones de l’estat espanyol, ha aflorat novament aquesta situació amb intents i posades en funcionament de nous elements de control. Això posa sobre la taula una qüestió de fons: qui és el propietari del procés educatiu d’un infant o d’un jove? Per respondre-la, podem mirar a dreta i a esquerra, amunt i avall, i tractar d’assignar propietari en funció de la ideologia, creença o manera de pensar de cadascú; però, al meu parer, la resposta només pot ser: tothom, en diversa mesura i ningú, en particular. L’antiga saviesa africana ho proclama en el conegut proverbi que diu que ‘és la tribu la que educa’.

Avui més que mai, la ‘tribu’ és cada cop més àmplia i variada. Possiblement continua havent-hi dos protagonistes principals, més o menys controlables, com són la família i l’escola. Però cada vegada són més els elements incontrolables que, tard o d’hora, s’escapen de les mans de tothom i resten en mans del propi i veritable subjecte de l’educació: el jove o l’infant. La televisió, les xarxes socials, ‘influencers’, ‘youtubers’, ‘instagramers’, ‘bloggers’ ; les aplicacions de missatgeria, xats, internet… Elements tots ells que van molt més lluny de la tradicional colla del barri. Elements que configuren una bona part de la vida d’infants i joves, més enllà de les parets de les aules i més enllà del control parental més agosarat.

Això vol dir que l’educació és incontrolable? Sí i no. Sí, perquè la mateixa naturalesa del procés d’aprenentatge la fa incontrolable, fins i tot, pel mateix subjecte educatiu. No, perquè el control queda sempre en mans de les relacions. No pot haver-hi un controlador exclusiu, sigui qui sigui. El control esdevindrà acompanyament en la mesura que el deixem en mans de les relacions. És a dir, el control és inútil, a més d’impossible; en canvi, l’acompanyament és necessari i només pot fer-se des de la xarxa de relacions que envolten el procés educatiu.

Sense cap ànim d’exhaustivitat i des de la meva dilatada experiència docent se m’acudeixen un munt d’aquestes relacions imprescindibles per a un bon acompanyament, en la llibertat i en la diversitat dels subjectes educatius. La tasca docent, ha deixat de ser una labor individual i ha passat a ser responsabilitat de l’equip docent que, jugant amb la pluralitat i els equilibris relacionals, configura uns continguts, unes metodologies pedagògiques, d’acord amb les característiques de l’alumnat i de l’entorn social on es troben. Els mecanismes de participació de les famílies en la vida del centre escolar. Més individuals unes, a través de les tutories; més col·lectives d’altres, a través dels consells escolars i de les associacions de mares i pares. La interacció barri – centre escolar, que insereix la tasca educativa en el barri i obre les portes dels centres al barri, creant sinergies i confluències netament educadores. Les intervencions coordinades, equilibrades i respectuoses, de les diverses administracions públiques: municipals, comarcals, autonòmiques, educatives, sanitàries, socials, laborals… Els projectes de ciutats educadores; una mirada educativa integral, de la persona i el seu entorn a 360º; les mesures de cohesió social, els projectes convivencials entre col·lectius diversos… Tot forma part d’una atapeïda xarxa de relacions que, en el seu equilibri, configuren un entorn favorable, absolutament alliberador i no controlador, d’un procés que només pot ser constructiu, creatiu, obert, incert, lliure… Si no és així, és una altra cosa.

No cal tenir-ho tot controlat, ni tampoc descontrolat. A la vida, a tothom agrada sentir-se acompanyat, especialment en situacions complicades; però a pocs els plau que els controlin.

Francesc Brunés
Darreres entrades Francesc Brunés (veure totes)
0

Finalitzar Compra