Te’n recordes de l’últim cop que vas pensar en el teu enterrament?
Durant molt de temps, la mort era tema de conversa, el nostre sepeli un objectiu al qual dedicar-li recursos i temps ja en vida. No em refereixo a faraons i emperadors, a les famílies més humils es parlava de tenir un nínxol en propietat.
Permeteu-me un exemple. Mireu, no sempre m’he dit José Antonio: el dia que em van registrar, el meu pare i la meva àvia no recordaven el nom que m’havia posat la mare i, davant de la urgència del funcionari de torn, van decidir registrar-me com José Antonio. José de part de la meva mare i Antonio pel meu pare. Tot i això, en arribar a casa no gosaven dir-ho, així que, durant una setmana, la meva mare em va dir –no ho recorda ben bé– Jesús o David, i així hagués seguit si no fos per l’arribada del dels morts, el senyor que cobrava la quota mensual de l’assegurança funerària. Només davant la presència palesa d’una mort possible (encara que llunyana), el meu pare va ser capaç de revelar el meu veritable nom. La meva mare es va enrabiar molt, jo vaig començar a dir-me José Antonio i el meu pare va decidir que la quota passaria a ser anual.
Si tot això et queda molt lluny, no pateixis, no és cosa teva, és el món en què vivim. Un món on la mort ha de ser televisada, sagnant i, si és possible, amb elfs i orcs.
Si bé esquivar la mort és un antic anhel de la humanitat, ara sembla que els científics s’hi estan posant de veritat. Els supercentenaris no paren d’augmentar, així com els estudis de regions amb població longeva i les clíniques antienvelliment. Sembla que estem en una carrera científica per augmentar el límit de la vida que, fins ara, se situava al voltant dels 120 anys, però que els oracles farmacèutics auguren que se superarà aquest segle, per prolongar-se, potser, de manera il·limitada.
No sé vosaltres, però a mi m’aterreix la idea de viure per sempre. La invitació és a resistir, perquè al ritme que anem, d’aquí a uns anys, organitzar el nostre funeral pot esdevenir un acte de subversió. Pensa-ho, morir-se podria ser un acte final de resistència.
Aquesta entrada ha estat publicada al número 192 de Ciutat Nova: Morir: l’art de viure
Sobre l´autor
Educador, poeta, filòsof, pare i cuiner entossudit. Fascinat per les possibilitats que la tecnologia ofereix per transformar l’educació, millorar el món i connectar persones.