Recordes l’última vegada que vas fer un acte de resistència pacífica? Si la resposta és mai o fa tant que ni ho recordo, no et preocupis, no ets tu, és el món en què vivim, que no ens deixa ni temps per protestar.
En el meu cas, va ser a la universitat. Hi havia una vaga que va durar diverses setmanes. Vam ocupar la universitat pacíficament, dormíem a les aules, menjàvem als passadissos i ens organitzàvem en assemblees.
Pot ser que la meva memòria falli, però, segons recordo, després d’aquelles setmanes es va convocar una reunió entre els responsables de la universitat, el govern i les associacions d’estudiants. No obstant això, en arribar, es va negar l’entrada a l’aula magna als nostres representants de les assemblees. No sé si va ser fruit d’una ira individual o d’una indignació col·lectiva, però algú va rebentar la porta de l’aula amb un extintor i els representants hi van poder entrar. Després d’això molts vàrem abandonar la vaga i aquests representants van servir de bocs expiatoris d’una protesta que havia sigut pacífica fins aquell moment.
El text que segueix no és una invitació a rebentar portes, entén-me. Segueixo una mica escandalitzat amb el forat i aquest buit és, més aviat, una oportunitat per reflexionar sobre la meva actitud d’aleshores. Quan vaig (vam) decidir abandonar les protestes declarant-nos pacifistes, de fet no vam buscar alternatives. El nostre pacifisme es va tornar ideològic, va derivar en la decepció i la inacció.
Avui puc veure que amb el pacifisme, com amb gairebé tot, no n’hi ha prou amb ser creients, hem de ser practicants. Passar a l’acció. Si Rosa Parks s’hagués aixecat del seu seient, o l’home del tanc hagués seguit el seu recorregut per la plaça de Tiananmen; si Rigoberta s’hagués unit a la Guerrilla o Malala hagués abandonat l’escola, avui la història seria diferent.
No n’hi ha prou amb ser creients, hem de ser practicants
Per tant, no es tracta només de declarar-se pacifista, sinó de passar a l’acció pacífica. El com serà qüestió de l’àmbit d’acció de cadascú, però actuant sobre la seva realitat concreta. Perquè només quan es porta a la pràctica el pacifisme esdevé un acte de resistència. No sé, pensa-ho.
Aquest article ha estat publicat al número 195 de Ciutat Nova: On és la pau?
Sobre l´autor
Educador, poeta, filòsof, pare i cuiner entossudit. Fascinat per les possibilitats que la tecnologia ofereix per transformar l’educació, millorar el món i connectar persones.