Connectar, desconnectar, reconnectar

Tecnologia que uneix les persones i una pandèmia que ho ha fet evident

A través d’exemples il·lustratius de com la tecnologia ajuda a acostar persones, crear llaços i generar relacions profundes, podem entendre la importància de posar la tecnologia al seu lloc, “exactament allà on pot fer de les nostres vides un lloc millor perquè hem sabut fer-li el seu”.

UNA NETA I UN AVI A 10.000 KM DE DISTÀNCIA

Encara no m’explico com la meva mare és tan hàbil amb els ordinadors. Sense saber gairebé llegir ni escriure, va començar a enviar mails i fer videotrucades perquè, vivint a més de 10 mil quilòmetres, veure’ns cada setmana esdevingués un agradable costum.

Tanmateix, el repte era que el meu pare, al·lèrgic a la tecnologia, temps enrere havia decidit quedar-se al segle XX. Un dia vaig descobrir un aparell nou, un que ell podria entendre. Des de Mèxic me les vaig enginyar perquè el rebés i perquè una altra persona els l’instal·lés.

El meu pare era molt reticent i gairebé estava enfadat pel fet que el traguessin de la seva zona de confort. Configurar l’aparell a distància va portar una mica de feina i aquell avi al·lèrgic a la tecnologia estava a punt de deixar-ho córrer quan, per art de màgia tecnològica, les fotos de la seva neta van començar a desfilar per l’aparell. Ben aviat va entendre que les fotos apareixerien soles, que jo les carregava des de Mèxic i que ell no havia de fer res més que esperar que apareguessin. Però el que el va fer més feliç és que… no tenia cap botó! Aviat va aprendre a passar el dit per la pantalla i al cap d’unes setmanes ja parlava amb el dispositiu perquè li digués quan juga el seu equip de futbol o el número de la loteria. Ara es passa la tarda assegut a un metre de la pantalla, veient com passen les fotos i s’ha aficionat tant al seu dispositiu que no deixa que ningú més hi parli. Encara no hem aconseguit que ens truqui, però quan, finalment, vam anunciar que els aniríem a visitar, el meu pare només va gosar dir: “estic desitjant abraçar la meva neta, però no estic nerviós perquè l’he vist créixer per aquest trasto”. Però comencem pel principi.

INTERNET DESFERMAT

Tot i que els historiadors situen als anys 80 (fins i tot als 70) el començament d’internet, s’ha popularitzat  en aquest segle.

Ha estat al segle XXI que internet s’ha desfermat. Ha deixat enrere tots els cables que el lligaven a aparells mastodòntics, a oficines fosques, tancades amb cadenats i estranys éssers que es passaven les nits escrivint ordres en pantalles negres.

Amb l’arribada del wifi i de les connexions mòbils, internet ha vist la llum: és capaç de travessar les parets, i el mòbil, que ja era un aparell comú per a usos molt específics, ha esdevingut el Cavall de Troia que s’ha colat fins als nostres espais més íntims: el dormitori i el lavabo.

Aquests llocs, improbables una dècada enrere per un mòdem, una CPU i un monitor, ara es tornen espais envaïts on ens hi emportem voluntàriament el mòbil perquè ens acompanyi en aquesta intimitat. Connectar-nos és el primer moviment que fem en despertar i l’últim d’abans d’anar a dormir. Fins i tot ja no ens sentim segurs de sortir al carrer sense el mòbil: si el deixem a casa, hi tornem.

I la pandèmia ha accelerat tot aquest procés. La tecnologia, que ja abans de la Covid-19 ens pensàvem que ocupava tots els aspectes de la nostra vida, durant la pandèmia ha omplert gairebé cada racó del temps i de la llar i ens ha fet adoptar uns nous hàbits que hem conservat. Això, que podria ser un senyal d’alerta raonable, s’ha convertit també en una oportunitat. No tot el que es fa amb tecnologia és necessàriament millor, però la tecnologia ens ofereix espais de proximitat i coneixença que en tota la història de la humanitat no havíem tingut mai.

A continuació assenyalo una colla d’exemples que mostren com la tecnologia ha ajudat a acostar persones, a crear llaços i generar relacions profundes. He preferit no omplir aquest article de dades dures ja que solen ser estèrils quan l’estadística ens fa perdre la profunditat. Espero que aquests exemples ofereixin bones idees sobre com utilitzar la tecnologia. Tanmateix, tot i que són idees personals, em consta que, més enllà de ser úniques, s’han generalitzat. La tecnologia com a remei per a l’aïllament.

NECESSITATS EXTREMES DE CONNEXIÓ

Les persones en situació d’addicció necessiten contacte o almenys accés gairebé permanent a companyia. I un botó de mostra: Alcohòlics Anònims (AA) va començar a fer reunions virtuals. 

A l’últim número de Box 4-5-9, la publicació que l’Oficina de Serveis Generals d’Alcohòlics Anònims publica trimestralment des de Nova York per a tot el món, Trish L., responsable general de Canadà, oferia aquesta perspectiva: “L’esclat de la pandèmia el 2020, com ja sabem tots, va crear un context del tot nou per als grups d’Alcohòlics Anònims de tot el món: el món virtual. Com que no es podien continuar reunint cara a cara, el salt ràpid de molts grups a les plataformes de reunió accessibles i barates a internet va donar lloc a nous i interessants reptes i va assenyalar la necessitat de tenir noves perspectives sobre la incorporació d’aquesta plataforma a la vida d’AA, de manera que es respectin els nostres Passos, Tradicions i Conceptes”.

Ara que les reunions presencials ja han tornat, es mantenen algunes reunions virtuals que compleixen altres funcions, com atendre persones que tenen els llocs de reunió lluny de casa, o viuen en zones on les reunions no són tan freqüents o no es fan en el seu idioma, o que estan convalescents.

Un altre exemple de persones que necessiten connectar-se són els adults grans. La salut mental de la gent gran es manté més bé quan es relacionen activament amb altres. Quan això no és possible físicament, l’alternativa tecnològica és de gran ajuda, com en l’exemple que vèiem a l’inici.

Si bé els adults grans són vulnerables físicament, la tecnologia contribueix a mantenir-los mentalment àgils. Durant la pandèmia hem vist tauletes i telèfons intel·ligents en centres de salut i residències per a gent gran. A les mans d’infermers i cuidadors, aquests aparells s’han tornat finestres on els grans veien els néts i els fills. Però també han permès, sobretot als més hàbils, seguir en contacte amb les seves esferes de relació, assistir a una missa o entretenir-se.

Connectar-se ha permès mantenir la salut mental de moltes persones grans que pateixen un aïllament extrem.

RELACIONS LABORALS VIRTUALS

Abans de la pandèmia jo estava acostumat a treballar a distància, però, amb el confinament vaig duplicar el meu equip de treball i a molts companys no els vaig veure mai físicament.

El primer repte va ser mantenir l’ambient de treball, així com la integració i la bona comunicació del grup, sobretot quan algú passava una situació difícil.

El segon repte era el desenvolupament personal. Un dels distintius de l’àrea que jo liderava era contractar persones amb molt bona actitud, però que no necessàriament comptaven amb experiència, i una de les promeses era acompanyar-los en el seu desenvolupament laboral. La virtualitat va fer més difícil afrontar els dos reptes.

La recepta per superar-los va ser sobrecomunicar, relacionar-nos en profunditat i obrir molts grups de xat. Recordo que al començament es va establir de manera informal la regla de contestar un missatge sense deixar passar més de 5 minuts. Això va fer molt fluida la comunicació. També molt aviat les videotrucades es van fer freqüents i habituals, no només per a les reunions programades, sinó que, quan un missatge escrit es tornava enrevessat, ens enviàvem un enllaç de videotrucada per veure’ns. De vegades només durava 5 minuts, el temps equivalent a preguntar alguna cosa a qui tens al teu costat a l’oficina. Això va fer fluir la comunicació molt més bé. Gràcies a aquest primer hàbit adquirit per inèrcia, el fet de preguntar-nos com estàvem va ser alguna cosa més que cortesia buida.

Vàrem començar a restablir relacions profundes en la virtualitat. Recordo especialment la setmana que gairebé la meitat de l’equip (que no s’havien vist físicament) tenia algun problema a casa. Cada dia començàvem amb una reunió només per preguntar-nos com estàvem i sobre la marxa es reorganitzava la feina dia a dia. Per exemple, en una ocasió, algú va dir “tinc tantes reunions que no puc fer la feina de seguiment”, a la qual cosa un altre va respondre “jo avui no tinc el cap bé per treballar. Necessito feina mecànica que m’ajudi a oblidar tot el que tinc a casa” i així es van repartir les feines del dia: des d’una profunda empatia amb l’altre.

Finalment, teníem els grups de xat. A més de tots els grups de cada projecte, teníem espais virtuals de treball on no es parlava de feina. Per exemple, un xat on, al començament del dia, ens explicàvem com estàvem i al final del dia com marxàvem. Això era una excusa per saber com estaven els altres, però, a més, va derivar en un espai on es compartien mems, acudits, tristeses, cançons i fins i tot s’organitzaven reunions informals només per conviure.

La relació es va fer tan forta que fins i tot les persones que ja no treballem a aquesta empresa ens seguim trucant per explicar-nos com ens va tot plegat. Tot just fa tres mesos vaig conèixer un dels meus antics col·laboradors físicament i va ser sorprenent la proximitat entre dues persones que no s’havien abraçat mai.

XARXES SOLIDÀRIES A LES EMERGÈNCIES

Gairebé des dels seus inicis les xarxes socials digitals han estat especialment útils en temps de catàstrofes naturals i conflictes. Una cosa tan simple com poder posar una insígnia al teu perfil avisant que estàs bé durant una emergència a la teva zona serveix per deixar tranquils a la família i amics que t’han pogut contactar. Durant la pandèmia, a més a més de donar informació precisa basada en els usuaris, per les xarxes socials va començar a circular un mem. No era graciós, ni especialment bonic, però el missatge era molt clar: “Si t’has quedat sense menjar, jo te’l porto fet”. Va començar així de senzill, però ben aviat es va ampliar a les xarxes: “jo et trec les escombraries, si necessites anar al super…, si necessites que et faci la neteja de casa…” etc. Les xarxes socials es van convertir en xarxes solidàries i persones més o menys desconegudes es van començar a fer aquest tipus de favors.

Jo ho vaig viure en primera persona. Quan a casa vam agafar la covid, vam decidir avisar els veïns. Al cap i a la fi compartim espais comuns. Vam fer servir el xat de WhatsApp de l’edifici per explicar als veïns les mesures que prendríem. També els vam demanar que anessin en compte quan pugessin a l’ascensor o toquessin la porta del carrer. Confesso que ho vam fer amb por perquè no sabíem la reacció dels veïns, però la resposta va ser del tot solidària. Un veí ens va preguntar què necessitàvem, va anar a comprar-ho i després ens ho va deixar a davant de la porta. Es va allunyar una mica i ens va enviar un missatge. Amb aquest veí gairebé no ens coneixíem i si no fos per les xarxes mai ens hauria pogut ajudar.

El setembre de 2017 hi va haver un terratrèmol de 7.1 graus a l’escala Richter a Ciutat de Mèxic. Una macabra casualitat va fer que coincidís amb l’aniversari d’un altre gran terratrèmol a la mateixa ciutat, el del 1985. Per sort, el del 2017 no va fer tant de mal, però va provocar grans pèrdues. Tot i que els equips d’emergència i rescat estan entrenats per reaccionar molt ràpid, la gent va sortir al carrer amb ganes d’ajudar. Quan les connexions telefòniques queien, les xarxes socials permetien organitzar l’ajuda de manera ràpida,  indicant on calia fer cadenes humanes per recollir runes als llocs on no devien entrar les màquines o on calia portar aigua i menjar. Fins i tot indicant quan ja no era necessari seguir. L’ajuda es va organitzar tan ràpidament que l’endemà del terratrèmol el més assenyat va ser atendre amics que estaven il·lesos, però seguien espantats. Recordo haver anat a passejar amb un amic que només necessitava tornar a la normalitat i fer-ho sabent que no era insolidari, perquè les xarxes ens avisaven que això era el que calia, no pas fer més del que tocava.

D’una manera molt semblant les xarxes socials també van ser una peça clau els primers dies de conflicte a Ucraïna. Mentre la invasió avançava y els governs i les organitzacions tot just es preparaven per actuar, centenars de persones s’organitzaven en xarxes socials per, en qüestió d’hores, coordinar acollides de famílies, repartiment d’aliments, medicines o mantes i, en qüestió de dies, enviar autobusos d’arreu d’Europa fins a la frontera amb Ucraïna per portar ajuda humanitària.

LA TECNOLOGIA AL SEU LLOC

Tant de bo mai no fos necessari, però és precisament quan hi ha catàstrofes i conflictes que aquest tipus d’intel·ligència col·lectiva que potencialment tenen les xarxes socials és més visible i s’aprofita millor. Tanmateix, la tecnologia té altres funcions: acosta, acompanya, organitza, comunica i, per descomptat, entreté.

A més de tot això, si rasquem una mica més podem trobar exemples en l’àmbit del benestar o en l’educació (com ens explica Mariel Badilla en aquest mateix número), xarxes de suport a la salut mental, d’acompanyament espiritual o projectes orientats a connectar pacients per accelerar investigacions mèdiques.

Sóc conscient que les tecnologies tenen molts detractors i conec el seus potencials. No són neutres: hi ha programadors fent que cada cop siguin més adictives i captin més la nostra atenció i, a més, sempre hi ha algú disposat a fer-ne un mal ús. Molts dels mals que es deriven de la tecnologia venen d’haver-li donat un paper protagonista a les nostres vides, de fer-nos-en esclaus, de no saber quan cal desconnectar o de caure en les trampes de voler estar sempre connectat, d’haver-les deixat colar-se als nostres lavabos o dormir a sota dels nostres coixins. De deixar que substitueixin les trobades reals per les cibernètiques. En fi, de no saber desconnectar i reconnectar.

Mai no hi haurà res que pugui substituir l’experiència de mirar una persona als ulls i això, què és tan obvi, també ho afirma Larry Page, fundador de Google –que de tecnologia en deu saber una mica–, però espero haver despertat un costat amable, haver deixat suficients exemples per demostrar que, si deixem de témer que la tecnologia ocupi el centre de les nostres vides, hi trobarà el seu lloc. Una mica al costat, ben bé allà on és útil per trobar-nos amb altres, on pot fer de les nostres vides un lloc millor perquè hem sabut fer-li el seu.

---

Aquesta entrevista ha estat publicada al número 191 de la revista: Tecnoperill?